dimecres, 29 d’octubre de 2008

Famoseo


El Nano i jo tornem a ser al "ojo del huracán" mediàtic! Sí, després de les dues aparicions estelars del Nano a la portada del dominical de La Vanguardia (reportatge sobre l'adopció de gossos) i a El Periódico rere les reixes d'una gàbia, i de la nostra foto al costat d'un dels generadors que teníem al carrer amb motiu de l'apagada de Barcelona fa un parell d'estius, ara tornem a figurar com a binomi a l'Street View de Google, concretament a la imatge que il·lustra el carrer Villar gairebé a la cantonada amb Xiprer.

Aquest gos meu, es farà famós! Només li falta guanyar la primitiva, com el Pancho.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Trichet, mon amour

D'entre tot el caos de notícies sobre injeccions de milions d'euros al banc no-sé-què, pèrdues a les borses que les fan baixar dels 8.000 punts, la forta tendència a la baixa del preu del cru que influeix directament en el dèficit interannual i correlatiu estructural de l'ornitorinc i de passada en l'IPC (que probablement quedarà per sota del 3%, tot i que el meu sou no ho notarà), ahir salta el meu banquer més odiat, Jean-Claude Trichet, i em dóna una alegria que sí que puc entendre: em baixarà els tipus d'interès i de rebot, si les coses segueixen així al mes d'abril, em baixarà la hipoteca (que al cap i a la fi, en aquests moments, és la meva preocupació número 1, ni terrorisme, ni seguretat ciutadana, ni l'atur, ni si el TRAM passarà per la Diagonal o no).

Això meu amb el Trichet sí que és AMOR-ODI!

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Més fantasmes del passat


Fa uns dies que he tingut notícies d'una antiga amiga de l'institut. Era una noia molt friki en aquella època i suposo que per això em va caure bé. Ens vam acabar de descobrir durant el viatge de final de curs de COU a Praga, i l'any següent, ja a la Universitat, ens va sorprendre a la Mercè i a mi apuntant-se a venir per setmana santa a París en plan tiradillo a escasses 10 hores de marxar.

Per culpa d'ella m'agrada Miguel Bosé. Say no more!

Feia ben bé 10 anys que no en sabia res. Després d'acabar la carrera, va emigrar a Londres, primer, i a París, després. I aquí li vaig perdre la pista. Ara, gràcies al Facebook, m'he retrobat amb una amiga comuna que m'hi ha posat en contacte i n'he pogut tenir notícies: viu a Mèxic, està "casada" amb una altra noia que va conèixer per Internet, practica una art marcial raríssima (el Lima Lama) i ha publicat dos o tres llibre. Només li queda plantar un arbre i tenir un fill!

dijous, 9 d’octubre de 2008

Fins al monyo!

Estic fins al monyo de la p.... crisi

Fins al monyo d'estar pendent del Trichet i les pujades dels tipus d'interès, quan no en tinc ni idea de macroeconomia.

Fins al monyo de la baixada de preus del sector immobiliari.

Fins al monyo de la caiguda en picat de les vendes de cotxes.

Fins al monyo de patir per veure com la borsa fa crack cada dia sense ni tan sols tenir ni una acció de res.

Fins al monyo de veure com les empreses s'aprofiten de la paraula "crisi" per acomiadar 500 persones de cop i sense miraments.

Fins al monyo de la pregunta del dia del Josep Cuní sobre la p..... crisi.

Fins al monyo del clients morosos.

Fins al monyo de ser morosos dels nostres proveïdors i de ser jo qui aguanti la pressió en comptes del departament financer que ni es posa al telèfon.

Fins al monyo..............................

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Un chef fríe un muslo de su amante en aceite de oliva


Londres. (EFE).- Un chef británico ha comparecido ante un tribunal de la ciudad inglesa de Leeds, acusado de asesinar a su amante, trocear uno de sus muslos, sazonarlo y freírlo en aceite de oliva.

Mare meva, trobo que últimament s'està exagerant molt amb això de la cuina creativa i experimental!

El millor són alguns dels comentaris que he llegit a la notícia:

- De que marca era el aceite de oliva???? Era de botella de litro o de medio litro?? No se puede dar una noticia así, y olvidarse los datos más importantes....

- La noticia es que el inglés usó aceite de oliva

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Apleguet de Tardor


Ahir vaig tenir l'honor de participar en l'aplec del cargol de tardor, convidada per la colla "Los Recaragolats". A través del Facebook vaig poder contactar amb una antiga amiga, la Cristina, una lleidatana de pro, qui m'ha contagiat el seu amor per les festes populars.

Vaig arribar just a temps pel vermutillo (moment que podeu veure plasmat en la fotografia -a veure si m'hi trobeu?-) i per acabar de veure la preparació d'uns fabulosos "caragols a la gormanta" que van fer furor.

Vaig tornar a casa al vespre amb una pudor de llenya que tirava enrere i una bona plata de cargols que m'han vingut la mar de bé aquest migdia per dinar.

Ens veiem al maig al súperaplec!!

PS. Per si voleu llegir la notícia sencera al Segre! Ara que ja hi he sortit, ja puc dir que sóc una lleidatana al 100%!

divendres, 3 d’octubre de 2008

L'invent del segle

Diumenge passat vaig llegir als Clasificados de La Vanguardia que a l'hospital de Sant Pau busquen persones amb fòbia a les injeccions o a la sang per un estudi clínic i que la recompensa és teràpia psicològica per a superar-la.

Ara que m'he fet gran (?) puc afirmar que la fòbia la tinc sota control. No em poso una injecció ni morta i així ja no tinc fòbia. Però de petita, la cosa tenia unes dimensions faraòniques.

Tot va començar amb les vacunes, és clar, i les injeccions de no-sé-què per fer-me baixar les febrades. La meva àvia va reforçar la fòbia considerablement ja que, quan es quedava de cangur, m'amenaçava amb què venia el Sr. Miquel, el practicant de la farmàcia de davant, a posar-me una injecció si no me n'anava a dormir. Durant molts anys vaig tenir malsons amb el Sr. Miquel, que era una bellíssima persona però a qui recordo amb una ansietat brutal, i amb el Dràcula, que era com una xeringa inversa igualment terrorífica.

Una altra anècdota infantil que exemplifica el meu pànic la recordarà perfectament l'Assumpta, una molt amiga de la meva mare metgessa, que va veure i patir com una agulla que va intentar clavar-me al cul rebotava a causa de la tensió provocada pel meu estat de nervis i se li clavava al front.

Però justament, un inventor japonès, Yoshoi Oyama, ha creat el "Petó de la mare", un dispositiu que en teoria elimina la necessitat d'agulles i fins i tot dels substituts actuals a base de gas o aire a pressió. L'invent en qüestió utilitza unes petites ampolles de plàstic. No en tinc ni idea de com funciona, però m'ha semblat el millor invent del s.XXI, de moment!