dimecres, 31 de desembre de 2008

Feliç 2009


US DESITJO UN FELIÇ ANY 2009!!!!!
MOLTS PETONETS!!

dimarts, 30 de desembre de 2008

Febrada

Ara que arriba cap d'Any. Què oportuna!

dilluns, 29 de desembre de 2008

La tieta

Uns posts enrere us parlava de la meva amiga Mercè. La nit del 25 al 26 va néixer el seu segon nen, l'Eloi, el xavalet que podeu veure a la foto. Només vaig estar-me una mitja horeta a la clínica (que tampoc és qüestió d'atabalar) però ja vaig poder intuir que l'Eloi donarà guerra. Es veuque en tot el dia no va voler separa-se del pit matern. Serà que té gana o que troba a faltar l'escalforeta? Aquests sí que s'ho munten bé: sense estrès laboral, tot el dia clapant i menjant i a sobre ens tenen a tots rendits al seus peus. Un xollàs ser bebé!!!

divendres, 26 de desembre de 2008

BON NADAL i BON ANY!!!!

Després d'un any inqualificable ("raro" és l'únic adjectiu que el podria qualificar mínimament), faig balanç. Estic segura que les coses negatives que ha tingut aquest any han de servir per tenir un efecte rebot brutal i estic convençuda que el 2009 (malgrat que tothom se'l miri amb por) serà un any fantàstic!

M'agraden els anys imparells. Recordo amb un gran carinyo el 1993 (l'any de Londres), el 1995 (l'any que ens van caure el 5 quilets de la grossa de Nadal), el 2003 (l'any que vaig adoptar el Nano de la gossera) o el 2005 (l'any que ens vam conèixer amb la Berta),...

Bon Nadal a tothom i molt bon any 2009!!!!!!

diumenge, 21 de desembre de 2008

Rentadores


Ho reconec. No sé posar rentadores. És a dir: sé com funcionen, els programes, on es posa el sabó i on va el suavitzant, però no acabo de saber quina roba es pot posar amb quina. De tant en tant, se'm cola un foulard vermell i, ale, totes les calces de color rosa!

Maldita sea!

dimecres, 17 de desembre de 2008

Fa 10 anys

Fa un moment parlava amb una companya de feina que també porta 10 anys a l'empresa i reflexionàvem sobre com ha canviat tot en aquest temps.

Fa 10 anys, les notes de premsa les redactàvem en wordperfect, les imprimíem i les enviàvem als periodistes un per un, a mà, per fax. Cada enviament suposava un dia sencer de feina. Ara, amb 1 hora està enviada per email a tots i ja els hem trucat i tot.

Fa 10 anys només hi havia un mòbil a l'empresa, per casos excepcionals, i la bateria, externa, només durava 30 minuts i pesava el doble que el mòbil (que ja pesava el triple del que pesen ara).

Fa 10 anys, una becària novata com jo parlava amb els clients des del primer dia, anava a les reunions, feia plans de comunicació, pressupostos, etc...Ara no saben fer la O amb un canut i els tenim fent bases de dades els 6 mesos de contracte que tenen.

En el terreny personal, en el meu cas, fa 10 anys compartia pis amb 2 amigues i passàvem fred perquè no teníem diners ni per pagar la calefacció. Deu anys més tard, m'he fet bollo, m'he ajuntat i separat, tinc un gos, m'he comprat un pis, m'he tret el carnet i m'he comprat un súper-cotxe, he viatjat per mig món, escric un bloc a Internet....

Què m'espera per d'aquí a 10 anys més!!!??

dimarts, 16 de desembre de 2008

L'autoregal d'empresa (Actualització)

Finalment, no me'l puc comprar jo. Se n'encarrega algú altre. Snif.

L'autoregal d'empresa


Avui he constatat que el passotisme de la gent de la meva empresa és més gran del què em pensava. Resulta que aquest any he fet 10 anys d'antiguitat a l'empresa (com ja sabeu). A més de tenir una setmana més de vacances, per Nadal toca un regal especial que es lliura la nit de la festa d'empresa. El tema és que avui (la festa és demà a la nit) m'han dit que si vull regal, que me'n vagi jo mateixa a comprar-me'l, me l'emboliqui i li doni al meu cap per tal que demà me'l pugui donar davant de la resta de companys. Hauré de fer cara de sorpresa?

De fet, m'ho estimo més així. L'alternativa és que la mega-pija de la consellera delegada vagi a comprar-me una agulla de pit d'or en forma de creu o alguna cosa pitjor...
.

dijous, 11 de desembre de 2008

Teacher, vull fer pipi!


Pel què sembla, no he heretat les aptituds musicals de la meva mare per tocar el piano però la vocació docent sí. Fa mil anys, mentre encara estudiava la carrera, ja em guanyava les garrofes per pipes, cine, festa i interrail, fent classes particulars d'anglès, català i "lo que me echaran" als fills d'amigues de ma mare i els seus veïns.

Vist que fer classes particulars se'm donava bé, vaig optar, un cop acabada la carrera, i per aprofitar aquells dos anys de limbo a l'atur de mitjana que teníem els 700 periodistes del baby-boom acabats de llicenciar, per fer-me professora professional. Vaig contactar amb una empresa que proporcionava professors d'anglès a escoles per les classes extraescolars de repàs o d'anglès avançat. M'ho vaig passar pipa amb els petitons de 4 i 5 anyets, que em deien "teacher" i que aprenien anglès quan encara no sabien ni escriure. Amb els adolescents d'ESO també m'hi vaig veure les cares i no em va anar malament instaurar el vell sistema de punts positius-negatius de la mami.

Avui m'he encarregat de fer una classe de dues hores sobre auditories de comunicació dins del programa de Comunicació Estratègica que el meu jefe dóna a un màster d'aquests que a Bologna agraden tant. M'ho he passat molt bé! Em pensava que no tindria palique per parlar tanta estona i que les dues hores serien més llargues que un dia sense pa, però se m'han passat volant. I a sobre em paguen!

Calla, que encara em podria treure un sobresou amb bolos d'aquests...!

dimarts, 9 de desembre de 2008

Dilema futboler


Aquest migdia el Reial Madrid ha anunciat l'acomiadament de Bern Schuster com a entrenador i el fitxatge de Juande (de què?) Ramos com a nou míster. La meva primera reacció ha estat d'alegria, perquè el tal Schuster, a banda d'haver estar un gran traïdor al Barça (precursor del Figo) per haver marxat a jugar al Madrid en la seva època, ha resultat ser un tipus groller i insultant tan contra els seguidors del Barça com de la resta de catalans (com si ell, que és alemany, tingués cap dret a opinar sobre els catalans! Vamos!). Després m'ha sortit la vena pràctica i racional i m'ha fet pensar que de cara al partit de dissabte vinent ens hauria anat millor que en Schuster continués, no fos cas que als jugadors se'ls hagi renovar la il·lusió ara amb el nou jefe.

En qualsevol cas, el partit serà d'infart!!!

PS. Torno a ser súper-futbolera ara que tornem a tenir dream-team.

.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Invisibilitat amistosa



Cada any, per aquestes dates, se sent aquella frase terrorífica que tan detesto: "quin dia fem l'amic invisible?". Perquè diantres li he de fer un regal a algú de la feina que ni em va ni em ve? Però, escolta, hi tenen una afició a les empreses...per fomentar el companyerisme, fer "team building", que es diu ara. Però la qüestió és que m'he de gastar 10 euros en fer un regal que no tinc cap ganes de fer. Se suposa que fer un regal és un acte d'amor, és una cosa que fa il·lusió, però quan es converteix en una obligació, pot ser odiosa.

Ja fa 10 anys que treballo a la mateixa feina i crec que he estat la que més mala sort he tingut (o això, o la secretària que fa el sorteig, l'amanya cada any per fotre'm concretament a mi). O em toca un dels "jefes" o em toca un becari d'un altre equip que no conec de res i de qui gairebé no em sé el nom. I de tots els regals que he rebut, només un d'ells m'ha agradat realment: una cistelleta de bàsquet de sobretaula per fer uns tirs lliures entre trucada i trucada i que conservo sobre la meva taula.

Aquest any, però, la meva companya L. (líder d'aquesta mena d'accions d' in-comunicació interna) ha tingut una idea brillant. Ho reconec. Amb la crisi econòmica ningú no vol/pot apoquinar els 10€, per tant, els regals d'aquest any els portarem de casa. Aquell gerro que no ens ha agradat mai i que no el llencem no sabem per què, aquella lampareta d'ikea que no vam arribar ni a desempaquetar, aquella escultureta que ens van portar de Gàmbia i que no pega ni amb cola amb la resta de la decoració,...en el meu cas, he decidit donar encara una altra volta de "tuerca" i regalar un amic que em va fer un altre amic invisible (no de la feina): un doble CD dels grans èxits de Tom Jones. Perfecte!

.

dijous, 4 de desembre de 2008

Dido mola


La vaig descobrir ja fa anys amb aquells dos singles brutals del seu disc "No Angel": "Hunter" i "Thank you". A partir d'aquí vaig sentir la resta de cançons de l'àlbum i em vaig enamorar de "Here with me" o de "All you want".

Més tard va venir el "Life for rent", encara més increïble. Entre les meves preferides hi ha: "White flag", la pròpia "Life for rent", "Don't leave home", "Sand in my shoes", però sobretot "Do you have a little time" i la súpersensual "Who makes you feel".

Vaig liar a la meva amiga Mercè pel concert de Barcelona al Poble Espanyol (on també hi eren l'Anna i l'Imma, però no ens coneixíem llavors) al juliol de 2004, però em vaig perdre el del passat setembre (perquè????).

I ara escolto sense parar dues de les cançons del seu nou disc "I don't believe in love" i "It comes and it goes".

Potser la trobeu fava, potser la trobeu pastelosa, però a mi m'encanta!

.

dimecres, 3 de desembre de 2008

La queli

La universitat de Tokio i Toyota han desenvolupat un robot, el Home Assistant Robot, que amb les seves 5 càmeres i sis làsers, construeix un mapa de casa per fer les feines domèstiques. Es veu que el trasto pot obrir i tancar portes, endreçar una habitació, escombrar, rentar roba, recollir els plats,...Pren fotos de la casa quan està endreçada i quan ha de recollir es basa en les fotos per tornar a posar cada cosa al seu lloc.

Brutal!

Llàstima que encara falta polir-li alguns detalls i que quan surti a la venda costarà 8.000 euros, si no la Yamile tindria els dies comptats!

dilluns, 1 de desembre de 2008

Lo estamos dando, lo estamos regalando!


"Noviembre, el segundo peor mes en venta de coches de la historia. Las matriculaciones de turismos y todoterrenos se redujeron casi un 50 por ciento en España"

Y yo con el mío (perdón, el nuestro) en venta!