dimarts, 31 de març de 2009

Espai Vital

Avui, forçada per la predicció meteorològica (perquè insisteixo en fer-los cas!), he deixat la moto aparcadeta a casa i he anat a la feina en metro. De fet, ja m'agrada el metro (suposo que és perquè no l'he d'agafar en hora punta) perquè així puc anar escoltant música i caminar una miqueta de bon matí. Total, que avui m'ha pegat per recorda l'anècdota de com es va inventar el walkman. Com sabeu, els japonesos són gent més aviat estirada i no porten gaire bé això d'haver de cedir espai vital (no com els mediterranis, que a la mínima que podem, ja ens estem sobant). Però tenen el problema de ser molta gent en un territori més aviat petit, i clar, van com enllaunats, sobretot al metro. Amb els cascos, el cervell crea la il·lusió que s'està sol al metro escoltant la teva música preferida.

I així estava jo, sola al metro, ballant, rient cantant, finals feliços.

dilluns, 30 de març de 2009

Castigo de dios


Sóc de les que pensen que treballar és un càstig diví. I no és que cregui en déu, precisament. Ho hem de fer per poder guanyar diners, i de retruc, fer el que de debò ens ve de gust. Avui, com tots els dies feiners des de fa un mes aproximadament, em torna a tremolar l'ull esquerre. És imperceptible, vist de fora, però realment molest, patit des de dins. Serà que necessito les vacances....


diumenge, 29 de març de 2009

Diumenge de relax

Un resum d'ahir al vespre:



I un regalet per una tarda de diumenge plujosa. Sempre m'ha donat bon rotllo aquesta escena d'Hatari!

divendres, 27 de març de 2009

Zapping Surrealista

Zap-Zap
"Se va a abé un foyón, que no sabe dóóóóónde sa metío"

Zap-Zap
"Estudiantes a la Bolognesa se han manifiestado por la Rambla dejando tras de sí una estela de pintadas en las vallas de unas obras en la Diagonal"

Zap-Zap
"Però l'Esteve qui és? L'esteve és l'Esteve. Este-ve, Cegato, C-Gato, Ese gato o aquel".

Zap-Zap
"Os debo comunicar algo importantísimo: todo lo que no dejéis en la balsa antes de un minuto, se quedará en la isla"

Zap-Zap
"Esteveeee! Que se me quema la empanadilla en Móstoles"

Zap-Zap
"Mari, ponte, que esta noche toca.....la Besada Menorquina!"

Zap-Zap
"Y ahora, una recomendación musical:
PAC-Oh, PAC-Oh, PAC-Oh, que mi PAC-Oh!"

dijous, 26 de març de 2009

The Husband Project

L'Alex Humphreys és una xavaleta de 23 anys, estudiant d'art i disseny a Leeds. El seu treball de carrera, anomenat "The Husband Project" consisteix en fer realitat el seu projecte vital: casar-se ja! De manera que la nena ha començat una mena de càsting via Facebook i Blog on, a més d'anar explicant tot el procés, ha penjat un qüestionari de 40 preguntes que els candidats han de respondre per fer efectiva la seva candidatura. Malgrat el qüestionari, l'Alex destaca dues premisses bàsiques per al filtratge dels candidats: "Tiene que ser un hombre tan alto o más alto que yo y tener sentido del humor".

Les cites ja han començat. De 150 candidats, només n'ha pre-seleccionat 10. O sigui que la noia s'ho pren seriosament (ejem).

I entre d'altres, la noia casadora ha deixat anar les següents perles:
  • "No quiero despertarme con 30 años y pensar: Oh, Dios mío, estoy sola". (Des dels meus solitaris 37 anys, no faré cap comentari)
  • "No me lo tomo a broma" (Ja es nota)
  • "Tengo que encontrar al hombre con el que despertarme el resto de mi vida antes de final de curso" (Segur que el que trobi li durarà tota la vida....)

El casament ha de ser en 3 mesos, que és quan acaba el curs i ha de lliurar el seu treball.

Hi ha gent per tot.

dimecres, 25 de març de 2009

Frase lapidària

Avui he llegit una frase que m'ha deixat "patidifusa" (sí, a vegades puc ser una dona molt desactualitzada fent servir aquestes paraules):

"Mientras mi jefe finja pagarme, yo fingiré trabajar"

No comment.

dilluns, 23 de març de 2009

Por "pidí", que no quede!

Just abans de Nadal vaig trucar a Movistar per donar de baixa el meu mòbil personal, ja que vaig tirant amb el mòbil de la feina i ara ja tinc tots els amics avisats que m'heu de trucar a l'altre número. Em va costar ben bé un any acabar de decidir-me perquè li havia agafat carinyo al número (comença en 69 69, qui s'hi pot resistir! I ha estat amb mi des de temps immemorial), però al final vaig reunir el valor suficient. En trucar, l'operadora va apel·lar als meus instints nadalencs i em va convèncer que esperés a després de festes (i del meu aniversari, el 30 de gener) per si algun amic despistat em felicitava trucant a aquest mòbil. A canvi, eliminava la punyetera tarifa mínima de 9 euros durant 3 mesos.

I han passat els 3 mesos. Aquest matí, l'alarma que m'havia posat (a veure qui és la guapa que se'n recorda 3 mesos més tard!) m'ha fer reprendre les gestions. Ohhh, surprise: quan he volgut donar-me de baixa definitivament, la promoció de 3 mesos de mòbil sense tarifa mínima s'ha allargat a un any sencer! Aviat em pagaran per mantenir el número!!! Està clar: QUI NO PLORA, NO MAMA!

I seguint amb el tema telefònic, anècdota de cap de setmana:

pip-pip-pip-pip

Sona un SMS:
"Papa, que he perdut l'autocar perquè ens hem adormit després de dinar i que tornarem demà. Tinc només dues hores de classe i ja demanaré els apunts"

SMS de resposta del pare:
"Se va abe' un follon que no se va a sabe' ni donde sa metio"

M'encanta (i ho dic sense ironia) aquesta manera de deixar fer als fills (el nen en qüestió ja no és un xavalito) deixant clara la postura en contra i amb humor.

dijous, 19 de març de 2009

Drama carcelero!

Ja fa 5 anys que està el tema sobre la taula dels polítics, però ningú no sembla tenir pressa per solucionar el problema. Ara és com si tornessin a començar! Mentre, els pobres "gonzos" i gats s'han de fer lloc en cel·les de 2 x 2 perquè algun desgraciat no sabia què fer-ne passades les festes de Nadal. Ja està bé!

Aquesta foto del Nano a la gossera la vaig veure publicada al diari un temps després d'haver-lo rescatat.

dimecres, 18 de març de 2009

Es una fieshhhta!

Després d'haver passat els últims anys de la meva vida en plan relació de parella monocigòtica, és a dir, com si el món exterior gairebé no existís (sobretot a partir de la 01:00 de la matinada, excepte comptadíssimes ocasions), la retrobada solteria és lo que tiene i últimament noto que el cuerpo (que per tenir-ne 37, encara aguanta) me pide marcha. Em refereixo a sortir de nit, sopar, prendre uns mojitíviris o uns gintoniquíviris, ballar , xerrar, riure molt, conèixer gent...en resum, el que se solia definir com "trasnochar".

Ja em vaig buscant la vida, ja, per sortir, però entre que la major part del meu antic cercle estan/esteu casats, recasats i molts enfillats, i que molts altres estan/esteu més per la labor de fer un trívial o una wii a casa (que de tant en tant ja m'està bé, tot s'ha de dir), em sobren alguns caps de setmana a l'any per festa, festa i festa. O sigui que aprofito aquesta tribuna per veure si recluto alguns/es party-buddies. Ja parlaríem de si disco (massa txunta-txunta tampoc no em diu res) o bar musical, si ambientat o no, si a l'Eixample, al Born o a Gràcia (això sí, si pot ser, a Barcelona, que una és més o menys bona nena i això de beure alcohol i conduir no ho veu clar).

Ja teniu el meu email!

dimarts, 17 de març de 2009

Va! Que ja no queda res per l'estiu!


Portem ja uns quants dies de bonança... i que duri! El cap de setmana passat va ser el primer d'aquest any que vaig poder passejar per la platja en màniga curta, prendre el solet i revitaminar-me. Quin plaer poder estar al sol, voltar per Barcelona, prendre un vermutillo, notar com la pell es tensa, trencar aquell pàl·lid hivernal de la pell, suar una miqueta,...El necessitàvem aquest cap de setmana passat! Senta molt bé la Vitamina Sol (que dirien algunes)!

dilluns, 16 de març de 2009

Breaking NEWS (tot i que no són gaire fresques)!!!

Com que tinc pocs lectors i gairebé tots sou amics meus al Facebook, no us sorprendrà el notición: al mes de setembre seré tieta! La meva germana m'ha obligat a mantenir la notícia en secret tot aquest temps per poder comunicar personalment la bona nova a les seves amistats i, clar, una, que encara es considera periodista, no deixa de tenir un regust amarg per haver de publicar sense exclusiva ni "bombasso".

La qüestió és que, encara que sigui de refiló, la meva genètica es perpetua i podré dedicar-me a malcriar i fer de tieta guai amb el nebodet o nebodeta, que de moment anomenem "Cosica".

Què lluny que queda el setembre. Em sembla que serà el primer any de la meva vida que voldré que l'estiu passi ràpid!

divendres, 13 de març de 2009

SúperLópez

Aquesta tarda hem anat en cotxe a fer un encàrrec. Érem dins del cotxe, fent una trucada abans d'arrencar per tornar cap a casa, quan un home ha vingut fins a la meva porta fent-me senyals com si el nostre cotxe tingués algun problema. Qualsevol altra persona n'hauria desconfiat, però tonnnnnnnnta que és una, he pensat que l'home venia en plan bon samarità. La Berta de seguida m'ha dit que tanqués la porta i just quan anava a fer-ho, l'home me l'ha obert. Jo l'he aguantada com he pogut, però el tio no parava d'estirar-la, fins que de sobte ha deixat anar la porta i ha marxat. La Berta ha sortit d'una revolada darrera seu cridant que li havia mangat la bossa. Jo, atabalada, no sabia què fer, si córrer darrere d'ells o què, no fos cas que la Berta prengués mal! No trobava les claus del cotxe (estaven posades, però no me n'he adonat) i no volia deixar-lo obert perquè darrera hi havia el Nano.

Al minut he vist la Berta tornant, amb la bossa a la mà. La tia ha enxampat el lladre, li ha fet 2 cops de puny i ha recuperat la bossa i posteriorment el moneder. Quina tia! Ara, que l'ensurt no ens l'ha tret ningú. Ella, pobra, ha tornat blanca com la llet, i a mi m'han aparegut els nervis en forma de llagrimeta (bleda que és una, que no suporta la violència).

SúperBerta, SúperLópez forever!!

dijous, 12 de març de 2009

Barça!!!!

Si ja de normal està mooooolt bé ser del Barça després d'haver passat a quarts de la Champions amb un 5 a 2, imagineu-vos ser-ho avui a Madrid. No té preu!

dimarts, 10 de març de 2009

Reflexió sobre la felicitat

No he llegit mai cap llibre d'aquests que en diuen d'auto ajuda (que l'auto ajuda l'entenc jo d'una altra manera), però ara estic llegint un llibre del Punset que aporta dades científiques sobre la felicitat i que convida a la reflexió. Alguns dirien que és d'auto ajuda, però venint del Punset, em nego a encasellar-lo així.

La qüestió és (i això ho escric quan encara no l'he acabat i per tant no n'he llegit les conclusions) que ja fa dies que tinc el rau-rau aquest de pensar en la pròpia felicitat i la dels que m'envolten i, no acabo de saber ben bé perquè m'ha pujat una mena de mala llet, un estar fins als ovaris, per culpa de la punyetera mania que tenim molts de nosaltres de no voler ser feliços. I parlo en plural però en realitat em sento identificada a mitges amb aquesta afirmació.

Perquè som tan gilipolles que ens compliquem la vida a nosaltres mateixos? Perquè no podem aplicar un principi tan bo per les nostres vides com és el de fer les coses fàcils? SLOW AND EASY! Així ho hauríem de fer tot. Ni presses, ni pressions, ni pors, ni mals entesos. I en canvi hauríem de tenir més paciència, anar pel món amb tranquil·litat, parlant en comptes d'imaginant converses, de cara, simplificant, vivint més o menys el present en comptes de preveure com de malament ens pot anar en el futur, mirant de no fer mal a ningú.

Hi ha molta gent tòxica pel món, és cert. Són gent que han desenvolupat una discapacitat emocional, gent que s'han resignat a no estimar perquè en el fons (no ho admetran mai) han renunciat a ser feliços i no es creuen que aquella persona o persones que tenen al voltant els puguin estimar. I són molt destructius! Alguns d'aquests es concentren en una vida professional "plena", o en una vida social plena de gent i mojitos, però després són incapaços de mirar dins seu i assumir que per molts reconeixements professionals o socials que tinguin, la seva vida està buida.

Però perquè no podem pensar que són poques les persones que contaminen? Perquè no ens refiem els uns dels altres? A tots ens han fotut d'hòsties, i la majoria de les vegades les hòsties més grans venen de la gent que més estimem. Tots hem tingut relacions que han estat molt bé mentre han durat però que han acabat. Avui dia, ja podem començar a fer-nos a la idea, que una relació duri "tota la vida" és molt difícil. Vale, doncs que duri el que hagi de durar i aprofitem aquell temps. I què, que haguem rebut hòsties! Em nego a anar pel món amb prudència per si tu ets una d'aquestes persones tòxiques. Em nego a quedar-me paralitzada per una por.

I no traieu pit els del canvi de vida, perquè el veritable canvi de vida no és físic sinó mental i anímic. Vivim en una societat que no permet viure sense treballar. De debò creieu que s'és més feliç treballant sol a casa en pijama, que en una empresa de 09-17h.? No crec que la pròpia felicitat depengui d'això només.

Del que es tracta és de voler-ho, de voler-ho de debò. Deixar-se estar de falsos autismes voluntaris, passar les pàgines que facin falta, buscar aquelles cosetes que ens agraden. En aquesta recerca és on trobarem la felicitat. O és que ens hem cregut allò que la vida és un camí i que el destí és el que importa. No, oi? S'ha de gaudir el camí, coi, que només el fem un cop!

Sabíeu que està comprovat que és més fàcil tenir el propòsit de ser feliç i ser-ho, que voler aprimar i fer-ho (i això que cada any piquem amb l'operació bikini). Un 50% de la nostra felicitat depèn de la nostra voluntat. És fort oi? Doncs apa, fem-ho fàcil!

dilluns, 9 de març de 2009

La Gonsisasión


Revisant el bloc me n'acabo d'adonar que mai t'he dedicat un post directament, tot i l'etiqueta que tens. I és increïble, tenint en compte com t'estimo.

Com que m'encanten les llistes, he pensat que podria fer un parell de llistes sobre tu.

Algunes coses que m'agraden de tu:

- que dormis amb les potes totalment estirades perquè se't veu híperrelaxat
- que vinguis en plan "faldero" i posis el teu cap a la meva cama demanant carícies
- com trisques pel camp
- que m'entenguis quan parlo
- que hagis après a sortir per la nit a fer l'últim pipí mentres jo t'espero en pijama dins de casa
- que vinguis amb cara de preocupat quan ens veus tristes
- que tinguis aquesta nas tan gros i tan rosa

Algunes coses que no m'agraden però que trobaria molt a faltar si no hi fossis:
- la teva pudor crepuscular els dies que venim de la muntanya
- que ronquis
- que li robis els mitjons a la Berta cada matí
- que estiris quan anem pel carrer
- que no pugui anar a fer una cerveseta en plegar de la feina perquè t'he d'anar a treure
- que saltis sobre el sofà

T'estimem pichosón!

divendres, 6 de març de 2009

L'ull de déu

Independentment de creure-hi o no, no us fa yuyu imaginar que aquesta nebulosa sigui realment un ull que ens vigila o tutela?

És preciosa, no us sembla?

dimecres, 4 de març de 2009

Revisitar el passat


El cap de setmana passat em va donar el punt de remirar-me fotos antigues. Mare meva, el que hi va sortir! I tot per culpa del Facebook, que ens empeny a penjar fotos de l'institut a veure quina surt més lletja!

A banda d'adonar-me'n que la meitat de les fotos que tinc són amb els cabells curts i que semblo un xicotot, també vaig retrobar-me amb una sessió de fotos que em va fer un oncle més afeccionat a la fotografia. Aquesta que us poso aquí en forma part i m'encanta!

(Perdoneu les brillantors, però és que com que no tinc escànner, n'he fet una reproducció amb la càmera)