dimecres, 17 de febrer de 2010

I ara què farem?


No em pensava que existís, creia que era una quimera només reservada per a un grapat de súperafortunats de la vida, però jo l'he trobada. Potser és que formo part d'aquest selecte grupet de nascuts amb la flor al cul o que hi ha alguna mena de relació karmàtica darrera de tot això.

I reconec que fa por. Sembla que tot plegat hagi de penjar d'un fràgil fil de vidre que pot trencar-se en qualsevol moment. Quan vingui aquest pensament l'hem de fer fugir de la nostra ment tan ràpidament com puguem per no provocar l'efecte d'atracció, i visualitzar que el fil de vidre, en realitat, és una forta cadena d'acer i que nosaltres tenim tot el dret a gaudir de tot això, que ens ho mereixem, que durarà tota la vida i que els entrebancs que puguin venir (que en vindran) només seran això, entrebancs.

No em pensava que existís, que em pugués tocar a mi aquesta loteria, però sí: he trobat, amb tu, la felicitat més absoluta.

Què més puc demanar?