Amo tanto la vida que de ti me enamoré

L'any passat, per aquestes èpoques (just una setmaneta abans) et vaig fer el nostre primer petó (almenys, el petó "oficial") enmig d'un concert molt especial per nosaltres.

Aquest any repetim concert especial, el nostre primer concert d'Ismael, i no vull deixar passar l'oportunitat o sigui que et diré a cau d'orella, de manera "oficial" i davant d'ell, que és més que un déu, que t'estimo i que em vull passar tota la vida al teu costat, Quedes avisada!

Jo diria concert

Avui, concert! Què xuxi el Joan Miquel! El vaig veure per Sant Jordi, tot poqueta cosa, empanat, preguntant-me si "na Marta sóc jo". Lo que ha unido JMO que no lo separe nadie!

PS. Avui et faig el primer petó. Get ready!

Espai Vital

Avui, forçada per la predicció meteorològica (perquè insisteixo en fer-los cas!), he deixat la moto aparcadeta a casa i he anat a la feina en metro. De fet, ja m'agrada el metro (suposo que és perquè no l'he d'agafar en hora punta) perquè així puc anar escoltant música i caminar una miqueta de bon matí. Total, que avui m'ha pegat per recorda l'anècdota de com es va inventar el walkman. Com sabeu, els japonesos són gent més aviat estirada i no porten gaire bé això d'haver de cedir espai vital (no com els mediterranis, que a la mínima que podem, ja ens estem sobant). Però tenen el problema de ser molta gent en un territori més aviat petit, i clar, van com enllaunats, sobretot al metro. Amb els cascos, el cervell crea la il·lusió que s'està sol al metro escoltant la teva música preferida.

I així estava jo, sola al metro, ballant, rient cantant, finals feliços.

Sue-Ellen, ets un pendó!

Us preguntareu el perquè del títol si després acabo posant una foto del Johnny Cash. La cosa ve pels doblatges de Tv3. L'altre dia vaig estar veient una pel·lícula sobre la vida de J.Cash, "En la cuerda floja"interpretada pel Joaquin Phoenix, força recomanable, però el doblatge de tv3 era nefast. A mode d'exemple: "Get the rithm when you get the blues" ho van traduït com "Pren el ritme quan estiguis moix". S'agraeix l'esforç i, sincerament, no sé si jo hauria trobat una altra paraula per traduir aquest "blues" tan americà (en Tomàs Molina potser podria haver suggerit la paraula "tristot"), però és que va ser llegir-ho i automàticament relacionar-ho amb el pendó de la Sue Ellen.

Per cert, la vida del Johnny Nash em va decebre una mica. Tan anar de "el hombre de negro", una s'esperava que la seva vida fos un cúmul de sexe, drogues, rock&roll i un bonic i jove cadàver, però l'home, després d'un breu període esbojarrat, va acabar casat feliçment durant 25.000 anys amb la mateixa dona i viatjant amb la família de gira.

Això sí, tenia una veu inquietant. Us deixo una versió del "Personal Jesus" de Depeche Mode, que no té desperdici.

2+2=5

Avui tenia una reunió a primera hora (al que jo anomeno primera hora, és clar) i, com que era a peu de línia blava, he agafat el metro per anar-hi. L'experiència ha estat molt gratificant. Sense les aglomeracions del que la resta de la humanitat anomena primera hora, amb l'ipod a tota castanya, calefacció en comptes d'un vent gelat que et talla la cara i amb la tranquil·litat de saber que arribaria puntual.

Només posar-me els cascos m'ha sonat "2+2=5", de Radiohead, una cançó que m'encanta. Em recorda per una banda que res és com ens ho han ensenyat, que hem d'aprendre a posar en dubte els dogmes, però també que una suma sempre porta un valor afegit.

És genial que el fet de posar-se uns petits altaveus a les orelles aconsegueixi que tot un vagó de metro i la resta de gent que hi ha a dins desaparegui i es transformi en una platja, una sabata vermella amb topos blancs, el Jasper National Park o la Plaça Roja!