Hi va haver un temps en què tenia una
filosofia de vida meravellosa. Es tractava de simplificar, com amb les
equacions, i d'un problema gros, fer-ne un de petit i més fàcil de
resoldre i, en general, mirar de fer les coses fàcils, de no
complicar-se l'existència.
No sé com, la meva vida s'ha
complicat fins uns extrems gairebé insuportables i ja són pocs els
refugis que em queden i que fan que relaxi i m'oblidi de tot, fins al
punt que no em costi respirar.
Des del meu punt de vista,
però, no es tracta de dinamitar-ho tot i anar a cuidar cabres al camp i cultivar un hort,
com he tingut temptacions de fer força vegades a la vida. Tenim
problemes, tots nosaltres, però fugir-ne mai no és una solució. Ningú no és
presoner de res, en realitat, i sovint ho oblidem. Ningú ens posa
pistoles al cap per obligar-nos a prendre decisions.
En realitat les
nostres pors, inseguretats, dependències i trampes ens les posem
nosaltres mateixos. Ens autoboicotegem. I tenim la temptació de fugir,
de canviar d'escenari, de buscar un camí on poder-nos aïllar de tot això
i trobar una solució, fins i tot arriscant-nos a perdre allò que nosaltres hem
creat i que ens agradava tant. Ja sabeu, tota elecció implica una
renúncia.
Crec que cal fer un exercici de valentia,
afrontar els problemes i solucionar-los. Els problemes que duem dins. No cal fugir, hòstia, que ho estem passant
malament però la vida que tenim té coses de puta mare. Val la pena
canviar les coses (que no estan bé) per a què tot segueixi igual (que
quan tot anava bé). D'altra manera seguirem sempre topant una i una altra vegada en la mateixa pedra.
Es tracta, més aviat, de recordar que allò que és realment important ha
d'anar primer, la resta es solucionarà. Yes, we can!
Cal, això sí, saber veure què és
l'important i per això cal simplificar. Back to basics.
1 comentari:
Em quedo amb dues coses d'aquest post teu, sorprenentment llarg. La primera, la teva determinació, saber que la vida no ens regala res, però que si ens quedem queixant-nos en un racó segur que ens acabarà superant i passaran els dies sense pena ni glòria. Per tant, cal anar-hi amb tot, i sobretot com més difícil sigui la situació. A veure qui és el guapo o la guapa que ens para.
La segona cosa és el que dius al final, a les últimes frases. Saber què és el que realment importa, el que no ens pot fallar perquè és el nostre pilar. Suposo que cadascú té el o els seus, no tenim per què coincidir. Però si el o els tens ben identificats, tota la resta és qüestió de relativitzar. I qui diu relativitzar, està parlant ja d'una feina de simplificació.
Així que ara que ens sabem tan bé la teoria, ens posem a fer els problemes, o què? Vinga, endavant!
Publica un comentari a l'entrada