Ai, quin mono!!!!!

Quan era més jove em vaig patejar Europa vàries vegades (en tren, en autocar, en avió, en cotxe,...) i els últims anys la meva economia m'havia permès apuntar altres continents per desfogar-me de les ànsies viatjadores. Aquest any que la crisi ens obliga a quedar-nos més a casa, m'ha entrat un mono de viatjar que no me'l trec de sobre. Tinc ganes de tornar a Copenhagen, a visitar la meva amiga Lisbeth; de revisitar la vella i bella Itàlia, a les caletes de Lecce, als carrerons de Nàpols, les places de Roma i els prats i esglésies de la Toscana; de descobrir les meravelles dels Estats Units, mentre aprofito per fer la visita anual a NY; de fotografiar els colors de l'Índia o del Vietnam o de Tailàndia o de qualsevol altre país asiàtic; de comprovar com és de bonic Sudàfrica, després d'haver sentit els relats d'en Ralph; de gaudir de l'estiu austral i fer una escapada al febrer a Argentina o Xile.......

No en teniu ganes? Quin destí us crida més?

Cinc segons de diferència

A vegades tinc la sensació que tenim una vida que transcorre en paral·lel a la nostra però cinc segons més endavant. Aquests cinc segons de diferència són els que fan que tot sigui totalment diferent de la nostra vida habitual. És una vida on passen les opcions B, els "que hauria passat si en comptes de.....". Normalment, per la nostra salut mental, no tenim consciència d'aquesta altra vida, però ahir se'm va revelar, diàfana i, durant una estona, vaig pensar que era una pena que la vida de debò no sigui l'altra.

Ara encara estic una mica atordida, confusa, perquè recordo la meva visió d'ahir però alguna cosa dins meu em diu que la vida "normal" és la que em toca viure, no l'altra, que si les intercanviés, el resultat, al cap d'un temps, seria el mateix, que voldria l'altra vida. I estic lluitant contra el desig de trucar a la porta de l'altra opció. Espero que els mecanismes de defensa funcionin, que hi hagi alguna cosa, estil destí, que faci que no em penedeixi d'haver escollit l'opció A, o que em faci oblidar l'existència del B.

L'altra grip

No sé ben bé què ha passat aquestes festes, però sembla que una epidèmia de ruptures amoroses ha assolat Catalunya i part de l'estranger. Potser les nevades han dut el fred als cors, o potser la grip ha causat uns efectes secundaris inesperats, o potser la crisi econòmica ha fet que ens replantegem la vida i vulguem buscar en l'any nou l'altre sentit que els xinesos donen a la paraula crisi, és a dir, oportunitat, i això passa per voler començar de zero.

Són cicles que es tanquen i esperem que uns altres s'obrin al mateix temps. De moment, però, no deixo de tenir una sensació com d'haver tornat a la casella de sortida, com si, després d'haver tingut el cor tancat en una capsa per no notar-lo, ara me l'hagués tornat a posar al pit. Uix!

Jo també en vull!

Tampoc és que vulgui que Barcelona quedi col·lapsada, ni que no pugui treure el cotxe del pàrking, ni que hagi de posar la calefacció a 30º per compensar el fred de fora, ni que el Nano s'encostipi, però una miqueta de neu a Barcelona, quatre flocs, sí que em ve de gust! Vaaaaaa, si no és aquest any, ja veig que no serà mai!

Vull neu!!!

Horror!!! Estic d’acord amb Esperanza Aguirre!!

Suposo que esteu al corrent de la polèmica sobre el vestit escollit per la Chacon per la Pasqua Militar (per cert, la Pasqua no és una cosa de setmana santa, més que de Nadal?). Avui he escoltat les declaracions d’Esperanza Aguirre al respecte i no he pogut fer més, he hagut d’estar d’acord amb ella, malgrat el repelús que em fa coincidir amb una “tipeja” de la seva condició. La seva frase textual ha estat: “Como mujer que se dedica a la política, me indigna que sea motivo de discusión lo que nos ponemos, cómo nos peinamos, y como nos cortamos el pelo... eso no pasa con los hombres. Me niego a discutir sobre esta cuestión”. Olé! Y olé la Chacon per fer aquestes coses (i per la tria del vestit en sí, estava guapíssima).

Tastimuuuuuuuuuuuuuuu

Aquest passat Sant Esteve, una de les meves cosines petites (que ja té 14 anys) em va dir que no és al Facebook perquè ja té un Fotolog, i me'n va donar l'adreça perquè el llegís.

Passada la primera impressió d'horror per tantes faltes d'ortografia i pel llenguatge "a l'estil mòbil" (ja sabeu, sense vocals, fent "dl", k enlloc de qu, etc...), he vist una cosa que m'encanta d'aquesta joventut que corre ara pel món (em sento iaia!), i és que contínuament s'estan dient que s'estimen. S'ho diuen entre amigues, entre amics, entre nois i noies, entre germanes,... La nostra generació tenim un problema per dir-la sovint aquesta paraula, tan bonica com és!

O sigui que aprofito aquest bloc per dir-vos que us ESTIMO molt!!!

La Talaia

Els meus avis tenien una casa en una urbanització penjada a la muntanya al Penedès. Nosaltres hi passàvem alguns dies a l'estiu o per setmana santa. A la meva germana i a mi ens encantava perquè ens podíem ajuntar tota la gran família i estar amb els nostres cosins, i ser lliures per la muntanya, amb les bicis, la Pinky, la gossa dels meus avis,...però els meus pares s'hi avorrien molt i per això només hi anàvem molt de tant en tant.

La urbanització havia tingut els seus anys de bonança, amb autocars plens de francesos parant a l'hotel, i el Club, que tenia una piscina espectacular. Les festes majors eren un dispendi de sardinades populars, balls de nit, gymcanes que cotxes engalanats i helicòpters aterrant al camp de futbol.

Amb els anys, vam deixar d'anar-hi i la meva àvia va vendre's la casa.

Fa uns dies hi vaig passar, per curiositat, i em va caure l'ànima als peus. La urbanització semblava un poble de l'oest, amb gossos semi-abandonats per tot arreu, edificis cremats, cases derruïdes, desolat,...una llàstima.

Per sort, el que havia estat casa nostra estava en molt bon estat (potser millor que amb nosaltres i tot), però ja ho diuen, els mites és millor que ho segueixin sent!