Invisibilitat amistosa

Cada any, per aquestes dates, se sent aquella frase terrorífica que tan detesto: "quin dia fem l'amic invisible?". Perquè diantres li he de fer un regal a algú de la feina que ni em va ni em ve? Però, escolta, hi tenen una afició a les empreses...per fomentar el companyerisme, fer "team building", que es diu ara. Però la qüestió és que m'he de gastar 10 euros en fer un regal que no tinc cap ganes de fer. Se suposa que fer un regal és un acte d'amor, és una cosa que fa il·lusió, però quan es converteix en una obligació, pot ser odiosa.

Ja fa 10 anys que treballo a la mateixa feina i crec que he estat la que més mala sort he tingut (o això, o la secretària que fa el sorteig, l'amanya cada any per fotre'm concretament a mi). O em toca un dels "jefes" o em toca un becari d'un altre equip que no conec de res i de qui gairebé no em sé el nom. I de tots els regals que he rebut, només un d'ells m'ha agradat realment: una cistelleta de bàsquet de sobretaula per fer uns tirs lliures entre trucada i trucada i que conservo sobre la meva taula.

Aquest any, però, la meva companya L. (líder d'aquesta mena d'accions d' in-comunicació interna) ha tingut una idea brillant. Ho reconec. Amb la crisi econòmica ningú no vol/pot apoquinar els 10€, per tant, els regals d'aquest any els portarem de casa. Aquell gerro que no ens ha agradat mai i que no el llencem no sabem per què, aquella lampareta d'ikea que no vam arribar ni a desempaquetar, aquella escultureta que ens van portar de Gàmbia i que no pega ni amb cola amb la resta de la decoració,...en el meu cas, he decidit donar encara una altra volta de "tuerca" i regalar un amic que em va fer un altre amic invisible (no de la feina): un doble CD dels grans èxits de Tom Jones. Perfecte!

.