dilluns, 21 de desembre de 2009

dilluns, 9 de novembre de 2009

Què feliç sóc a Reikjavic!


http://www.icetourist.is/
(he pres consciència que cal citar les fonts) 


M'he fet el ferm propòsit d'actualitzar el blog més sovint i tornar als temes més frívols que solien inspirar-me i que segurament us (excepte a tu, espero) distreuen més que aquest atonnnntiment que em caracteritza d'un temps ençà. Se suposa que, passats uns mesos, aquell no trepitjar de peus a terra, aquell estar com en un núvol, aquell no poder pensar en res més, aquell estat de globus ha d'anar baixant i així podem tornar a fer "vida normal", que diuen els metges.

Però el cas és que passen els dies i les setmanes i no deixo de pensar en tu a totes hores, ni de trobar-te a faltar tot i que faci 5 minuts que t'he deixat al metro o que t'hagi de tornar a veure mitja hora més tard, ni puc parar de tenir un somriure pegat als llavis i un desqueferament permanent perquè en comptes de ser a la feina hauria de ser amb tu (quin absurd treballar!). I el globus, lluny de baixar, sembla que cada dia pugi més i més i més...

Vaja, em sembla que al final aquest post m'ha quedat igual de tonnnnto que els últims. És com dir que es vol deixar de fumar mentre es té una cigarreta a la boca.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Pura maldat



Per molt gran i experimentada (ejem!) que em faci, mai acabaré de fer-me a la idea que hi ha pel món gent maligna i tòxica. Avui he sabut que una persona que tinc al voltant, a la feina, ha tingut un comportament que es podria qualificar com a mínim de viperí, traïdor, faltat de companyerisme, maliciós, lleig,....Tot plegat va molt més lluny d'un simple "cotilleo" laboral, ja és anar a clavar la punyalada trapera a algú amb qui portes més de 10 anys treballant i amb qui, en teoria, hi tens bon rotllo.

Ecs, quin fàstic!

divendres, 23 d’octubre de 2009

3,2,1,...ignició!



Quin parell de setmanes més intenses, de tot! Em sento una mica com si aquest cap de setmana fos el primer cap de setmana de la resta de la meva vida (com diuen a les pelis), i aquest sol d'avui hi col·labora després d'aquests dies de diluvi universal. Ha estat com si hagués processat un canvi de pell: canvi de pis, de ciutat, de comarca, de cotxe (estamos en ello)...i em sento molt bé. Va bé regenerar-se!!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Love is in the air



Va arribar la primavera i, amb ella, el desgel; va venir Sant Jordi i va precipitar-ho tot; abril, pluges mil, però nosaltres vam saber-nos resguardar. I és que fa sis mesos, ja, d'aquell 19, i nou mesos des que alguna casualitat astral va provocar l'inici de tot això. I com més et conec, més m'agrades, i no em faig enrere, i en vull més, i...


Sei tutto il buono che c'è! 

divendres, 9 d’octubre de 2009

Casa és on siguem nosaltres




Des que els dilluns ja no són fatídics que no em trec aquest somriure permanent dels llavis. Em pregunten si no se'm fan llargs els trajectes, però és que no s'imaginen que per mi no hi ha plaer més gran (gairebé) que notar la teva mà calentona a la meva cuixa, al ritme d'amants pèsol, ratpenats i primaveres anticipades, mentre anem cap a casa.

dimarts, 29 de setembre de 2009

La sincronicitat, les relacions karmàtiques i els cercles que s'obren



Gràcies per la foto!

Tornem-hi amb la sincronicitat, ja sabeu, coses que et passen però que no entens perquè et passen fins que passa un temps. Ara ho entenc tot. Entenc que fa un any i mig la meva vida havia de canviar d'un dia per l'altre, entenc que descobrir-te per casualitat i llegir-te en silenci fos un consol en aquell moment però que no havia de conèixer-te fins l'any senar, entenc que fins ara les distàncies han estat aliades nostres per fer-nos sentir l'ànsia d'estar separades (el nostre veritable únic problema),..

...i tota aquesta clarividència em fa estar segura que la nostra és una relació que estava escrita, que ETS TU, que no hi ha cap dubte. Diu el Dalai Lama (ja que parlem del karma) que el propòsit de les nostres vides és ser feliços. Vols ser feliç amb mi?

dijous, 10 de setembre de 2009

Benvingut Jan!


Fa uns mesos us parlava d'una MEGA-Notícia, el pròxim naixement del meu primer nebodet, que suposaria un canvi de vida en tota regla. Per fi ha arribat el dia i el Jan ja és aquí! És una emoció inexplicable!

Quin any! Ja sé que encara no toca fer un balanç, que aquestes coses es deixen per Cap d'Any, però de moment ni crisi ni punyetes, és un dels millors anys de la meva vida.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Deme la voz, apuntador!


Depressió postvacacional. Total. Però no per haver de tornar a la feina. Tant se me'n fot la feina. És un passaratos mentre tu també treballes i em dóna de menjar. Hauria de dir el que recomanen tots els psicòlegs de la ràdio, que "aquest any no n'hi haurà de depres postvacacionals perquè s'ha de donar gràcies per poder tornar a una feina, amb tant d'atur com hi ha". En fi.

Un estiu ple, complet, màtsim, un preludi de com vull que sigui la resta de la meva vida, com la dels iaiets d'Up, ha deixat pas a les llàgrimes que no puc reprimir. Costa fer el cor fort, quan s'està fent el contrari del què es vol fer.

Depressió postvacancesambtu, més aviat, i això que aquest estiu he trobat un trèvol de quatre fulles. Però és que, com diu la cançó, "ser valiente no es sólo cuestión de suerte".

divendres, 31 de juliol de 2009

VACASIONES SANTILLANA!

Després de tot un any per fi arriben les vacances. Aquest últim mes ha estat com un via crucis, però finalment ha passat!

No sé quan tornaré a actualitzar. D'entrada segur que els propers 12 dies no apareixeré per aquí, que estaré aïllada del món en un paradís d'amor, sol, mar, gonsissassion i migdiades. La segona quinzena, ja veurem, que la meva intenció és la d'intentar no apropar-me a un ordinador si no és per força major, que estic massa enganxada a la tecnologia.

En fi, que bones vacances a tothom i espero retrobar-vos aviat!

Petons!!!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Carretera del amor


Divendres, allà a les 19:00h. començarem les nostres primeres vacances juntes recorrent la "carretera de l'amor", la nostra benvolguda C17 que ens portarà camí de la llibertat més absoluta, almenys durant tot un mes.

No saps com les aprofitaré aquestes vacances per fer net, reset, per començar de nou, per relaxar-me, per gaudir de la calma, però sobretot per demostrar-te a cada minut com t'estimo.

Voldria haver posat una foto de la "carretera del amor" però trobo que les fotos que hi ha no li fan justícia, així que ilustro aquest post amb una foto que fa temps que diem que volem veure, en el nostre frikisme proinfrastructures: el nus de la Trinitat vist des de l'aire.

NOMÉS QUEDEN 3 DIES!

divendres, 24 de juliol de 2009

Només una cosa important...

Dues paraules i una coma volada pel mig. Tot i esperar-les amb delit, em van sorprendre. Van venir amb nocturnitat i alevosia, oníricament. I potser per ser conscient de com n'eren d'importants, també em van corprendre...literalment.

...t'estim com un loco i m'aguant!

dilluns, 20 de juliol de 2009

19


D'una taula separada de la paret, a unes xancles, un bol, un xufo, notes a la nevera, una tovallola penjant al bany i un raconet a l'armari. Gairebé es podria dir que de les "engrunes de l'àpat", hem passat a l'entrepà sencer en aquesta casa abans tan extremadament individual i ara tan envaïda. I t'encanta, dius. I a mi!

Ahir va fer 3 mesos d'aquell segon dia 19. Des de llavors el meu cor ha bategat 9.295.300 vegades, totes pensant en tu. Em tens el cor robat i no tinc cap ganes de recuperar-lo.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Què fas els següents 30.000 dematins?


Avui m'he passat mig matí rellegint-te, imaginant el moment en què vas rebre el meu primer email, recordant diumenges astromàntics de mans que es toquen i primers petons i escoltant la nostra música.

També pensava en aquest llarg cap de setmana que hem passat juntes de viatge. Ha estat fantàstica la combinació de descans, relax, picnics, festes públiques i privades (abans i després), menjar, passejar, viure el perill de les ganivetades i els incendis del metro, fer-nos fotos, tancar cercles i obrir-ne de nous, de nostres.

Recordaré sempre les paraules gruixudes que t'he pogut dir, o que en aquell graó de la Plaza Mayor vam menjar-nos dos gelats de nit i de dia, o que vam fer la foto al súper de Lavapiés, o que encara hi deu haver un policia pensant que no fem cas de les seves indicacions, però que ara tornem.

Tu i només tu ets la protagonista de la meva pel·lícula.

divendres, 26 de juny de 2009

¿Nunca has pensado en huir al sur para empezar de nuevo?


Últimament la tecnologia ens juga males passades, però jo (siemprrre positifa) en comptes de pensar que és un senyal negatiu, he arribat a la conclusió que és el destí que ens obliga a no dependre de les màquines i que ens exigeix que ens vegem més, que ens toquem més. Més i més, tu més, més tu.

També he reflexionat sobre la meva incapacitat per trobar altres paraules a banda de la que sempre, sempre, sempre et dic, i el cas és que no és que no les trobi, és que són massa gruixudes i no te les deixes dir (encara), malgrat que les teves pors ara ja són només un respecte. Com el que es té al mar.


Sap greu pel Michael Jackson, però ja feia anys que era mort.

dilluns, 22 de juny de 2009

Es de ser inútiles

No sé què és pitjor, si la pobra desgraciada o el "periodista" que ha publicat la notícia:

Se traga un cepillo de dientes por accidente

La joven de 22 años necesitará una operación para extraerle el objeto del estómago. Atribuye el percance a que tenía las manos enjabonadas

EP - Madrid - 22/06/2009 09:45

Marta Restrepo, una joven de 22 años, se tragó por accidente el cepillo de dientes y necesitará una operación para extraerle el objeto del estómago, según informó Radio Caracol.

Los hechos ocurrieron en el municipio de Ciudad Bolívar, en el suroeste de la provincia de Antioquia, cuando después de comer Marta se dispuso a lavarse por dientes y de forma accidental e inexplicable el cepillo se le fue por el esófago. La mujer atribuyó el accidente a que tenía las manos enjabonadas y muy lisas.

Tras ser atendida por médicos en el hospital local de Ciudad Bolívar, se ordenó su traslado a un centro asistencial en Medellín, donde los doctores concretaron ayer el procedimiento para extraerle el cepillo del estómago.

divendres, 19 de juny de 2009

Clàssics imperdibles #7 - Riem tots (fins i tot va fer riure la Garbo)

Quin dilema! Al final m'he decantat per aquesta brillant comèdia, de les millors que mai s'han filmat, però també podia haver posat Ninotchka, amb el millor somriure de la Greta Garbo, o El bazar de las sorpresas, una comèdia romàntica deliciosa. Perdó, he de marxar, que comença el monòleg de Hamlet!

To be or not to be (Ser o no ser)
Dir: Ernst Lubitsch
Int: Jack Benny i Carole Lombard


dimecres, 17 de juny de 2009

Un hito en mi carrera profesional

Per fi hem inaugurat i tot ha sortit molt bé (sempre hi ha alguna coseta que es podia haver millorat, però deixeu-me que sigui auto complaent). Ha estat una autèntica marató de curro, però en el fons ha estat una experiència molt positiva i donarà molt el pego al meu currículum.

Ara, a descansar, i d'aquí poc, les preuades vacances!!! No veig el moment que els caps de setmana no s'acabin!

dijous, 4 de juny de 2009

L'equilibrista

Llegia avui l'entrevista publicada ahir a El Periódico i flipava. Fa quatre dies que citava aquest home sense saber que el citava a ell: "La felicitat és una bona salut i una mala memòria". Qué fácil es hablar! No t'ho prenguis com uns deures a complir immediatament. Temps al temps. Encara que no t'ho sembli, no tinc cap pressa, no vull córrer a 200 per hora.

Ja sé que no et deixes prometre res, però m'has de creure quan et dic que m'agrada molt el que vaig descobrint, que no m'estàs decebent, al contrari, que ja sé que no ets qui vaig imaginar, ets molt millor, i que tinc els peus molt ben plantats a terra, que (com diu el tipus aquest de l'entrevista) tinc maduresa, ordre per dins, pau interior, estabilitat, domini de la situació i vull donar a les coses la importància que realment tenen, que estic buscant l'equilibri entre no espantar-te i fer-te fugir i entre demostrar-te que vull, vull, vull, que no cal que pateixis perquè em desperti i se'm giri el cervell de cop, que no dubto ni un moment (ni quan desapareixes), i que seguiré estant cada dia com ho he estat fent des de ja fa mesos, amb constància, paciència, seguretat, tranquil·litat (tot i que de tant en tant m'embali una miqueta, ja em perdonaràs).

M'encanta el Paul Newman!

dimecres, 3 de juny de 2009

Clàssics imperdibles #6 - Genuí Spielberg

Una obsessió comuna per una muntanyeta, i uns extraterrestres de bon rotllo. Sempre recordarem el ti-ru-ri-ru-raaaaaaa!

Close Encounters of the Third Kind (Encuentros en la tercera fase)
Dir: Steven Spielberg
Int: Richard Dreyfuss i Teri Garr

dimarts, 2 de juny de 2009

Prioritzant


Se'm recrimina que la tonnnnnnteria m'ha fet baixar el volum de posts al bloc. No digo que no, qüestió de prioritats vitals. Però aquí estem per arreglar-ho!

I és que això de les prioritats és un tema important. Fa uns anys em va impressionar saber que el meu pare havia passat per una mena de procés de reflexió vital, fruit del qual va dibuixar-se l'escala de valors, i ens ho va voler explicar tot i que érem massa joves com per valorar el què compartia amb nosaltres.

Jo ja fa temps que me'n vaig fent d'escales de valors. Em van molt bé per endreçar-me les prioritats vitals i m'ajuden molt a valorar les persones i coses que tinc al meu voltant. Tan de bo hagués guardat les primeres escales de valors que em feia, perquè tindria una prova física de com he anat madurant. Sí que recordo que jo ocupava un lloc força avall a l'escala d'aquells temps i que la feina, en canvi, era molt amunt, coses que han canviat radicalment. També he après que les escales de valors no han de ser invariables, sinó que cal que es vagin adaptant a les coses que ens van passant, que a vegades cal pujar un esglaó alguns elements per tal de mantenir l'equilibri. Perquè, sobretot, el que cal és tenir un equilibri.

En fi, que si actualitzo menys és perquè estic ocupada ressituant elements. I perquè la felicitat em fa perdre el sentit del temps i no em donen els dies per tot! Però què coi, no hem vingut aquí a ser feliços?

dijous, 28 de maig de 2009

Tremendo!

divendres, 22 de maig de 2009

No ago faltas

No entenc la gent que creu que en escriure un sms, un email o similars no cal seguir fermament les normes ortogràfiques. Missatgets d'aquests que comencen per "krñ" enlloc de "Carinyo" em treuen de polleguera. I és que jo no és que sigui un diccionari amb cames i alguna falta se m'escapa de tant en tant, però em sembla increïble que la gent no s'hi miri una miqueta més abans de publicar/enviar segons què. A mode d'exemple us deixo un anunci que he vist publicat a Internet. Com per contractar-lo!

dimarts, 19 de maig de 2009

Germanetes

Què guai que estiguem tan ben avingudes! T'estimo molt, germaneta!!!

dimarts, 12 de maig de 2009

Els elements juguen a favor nostre

Canvis de calendari, cantants que es prenen gintònics al nostre costat, aliades de divan i marietes que amb el seu pes apropen dues flors per poder fer una foto. Mai 65,1 quilòmetres havien estat tan a prop.

Avui faig un post al teu estil, porque todo se pega, perquè les diferències de caràcter, els interessos comuns i les visions de futur ens uneixen cada cop més.

Bon dia (no només bado amb el Cuní)!

dijous, 7 de maig de 2009

Slow motion


"A la vida hi ha coses més importants que incrementar la seva velocitat"
Gandhi

Ja fa temps que he sentit a parlar del moviment "Slow". Consisteix, per qui no el conegui, en prendre's la vida a càmera lenta, gaudir de cada moment, mirar de fer les coses d'una en una, comprar poc a poc i triar, viure sense rellotge, menjar sense presses, treballar sense presses, follar sense presses, fer la migdiada, llegir, fer un vermutillo,...

Aquells que vivim en una gran ciutat ho tenim molt difícil. Tot són presses, trànsit que ens enerva, competència que ens obliga a treballar més i més ràpidament, obligacions econòmiques que ens crispen, nervis, i no ens n'adonem i tirem milles, i si a sobre som gent impacient, encara pitjor. Jo ho intento: trigo 2 hores al matí en sortir cap a la feina, bado davant del Cuní durant 20 minuts preciosos del matí, molts dies no porto rellotge, em prenc el meu temps per dinar, no perdono la terrasseta estival ni els vermutillos de cap de setmana i aconsegueixo llegir-me 3 o 4 diaris online cada dia.

Però tot i això, reconec que encara em falta i que em venen pensament de l'estil "Nooooooooo, se nos acaba el tiempooooooo". Què difícil que és frenar a vegades! En fi, serà qüestió d'anar recordant la frase de Gandhi i pensar que poc a poc i amb bona lletra tot ha d'anar perfecte!

dimarts, 5 de maig de 2009

Ànima de Jedi



Llegeixo a "El Mundo online" que hi ha una agent de policia escocesa que ha sortit de l'armari i ha reconegut públicament que segueix una mena de secta que venera els principis dels cavallers Jedi, de la Guerra de les Galàxies i que creu que una força única i poderosa manté unides totes les coses de l'univers. Jo no arribo a tant (no m'agraden les sectes ni els fanatismes massa extrems) però em mola molt el rotllo Jedi i tinc la meva pròpia espasa làser en un lloc privilegiat del menjador. Potser és pel rotllo aquest tan maniqueu dels bons contra "el lado oscuro" i suposo que la "pose" friki també m'agrada, no us ho negaré. Marcianeta que és una!

PS. Com pot ser que 968 cançons que tinc a l'ipod, posi l'aleatori i me'n surtin 5 seguides d'AF o JMO??? Què m'intenta dir??

dilluns, 4 de maig de 2009

Clàssics Imperdibles #5 - Noir, noir i ben noir

Podria haver posat "Citizen Kane", és clar, però em ve més gust aquesta "The Lady of Shanghai". Serà que tinc debilitat per les femmes fatales i les escenes finals magistrals.

The Lady of Shanghai (La Dama de Shangai)
Dir: Orson Welles
Int: Orson Welles i Rita Hayworth

dijous, 30 d’abril de 2009

Jo diria concert



Avui, concert! Què xuxi el Joan Miquel! El vaig veure per Sant Jordi, tot poqueta cosa, empanat, preguntant-me si "na Marta sóc jo". Lo que ha unido JMO que no lo separe nadie!

PS. Avui et faig el primer petó. Get ready!

dimarts, 28 d’abril de 2009

Tonnnnnntament



Tonnnnntament hem sobreviscut a l'era glacial i tonnnnnntament hem convertit el riure en un 490. Tonnnnntament hem aconseguit passar dels 10.000, tot un rècord, i tonnnnnntament no parem de preguntar quant falta, quant falta, quant falta.

Encara em deus un euro, i no te'l penso perdonar!

dimecres, 22 d’abril de 2009

Abducció


Després d'uns quants dies abduïda sobretot mentalment per un ésser extraterrestre de quatre braços, em trobo avui aquesta notícia!

dimarts, 14 d’abril de 2009

Setmana Santa

Han estat unes vacances curtes, lletjotes, passades per aigua i amb telèfons sonant sense parar amb un marró darrere un altre. Però també han estat unes vacances de Nano, alguns quilòmetres, súperherois empiocats, columnes romanes falses, restaurants de Teresines, riure molt i fins molt tard, dormir, JMO i Antònia Font, vermutillos i passejades. Balanç totalment positiu!

divendres, 10 d’abril de 2009

Afortunada en el juego...


Des de sempre que tinc sort (ara, per dir-ho en veu alta, a veure si la perdré!). Quan era petita al cole, cada cop que es feia un sorteig d'alguna cosa, em tocava a mi. Els meus companys, afectuosament (i amb admiració) em deien "la gafe", justament per la bona sort.

Bussejant per aigües de Menorca, vaig trobar un bitllet de 1.000 pessetes amorosament col·locat sobre una roca a 10 metres de profunditat. Com esperant-me.

Anys més tard, vaig tenir, gairebé d'un dia per l'altre, la necessitat de marxar de Barcelona. Quan vaig anar, a mig curs, a preguntar què calia fer per demanar una beca Erasmus pel curs vinent, em van informar que els havien sobrat diners i just aquell dia havien decidit crear una convocatòria extraordinària i 15 dies més tard era a Londres.

L'any 95, la grossa de Nadal va anar passant de la Travessera de les Corts, a la de Gràcia, per acabar confirmant-se que era la Travessera de Dalt, just a l'administració on vam comprar el nostre número. Uns pocs quilets però que van fer moooolta il·lusió.

Ara ja fa temps que no em toca res i que no guanyo jugant a res...però per si de cas, no he tornat a jugar al trívial.

dijous, 9 d’abril de 2009

Clàssics Imperdibles #4 - Nueva York era su ciudad y siempre lo sería

El millor homenatge a la meva ciutat preferida. Woody en estat pur.

Manhattan
Dir: Woody Allen
Int: Woody Allen i Diane Keaton

dimecres, 8 d’abril de 2009

Vine al mercat, reina!

Avui que el mòbil treu fum per culpa de la feina, m'ha pegat per reflexionar sobre les vocacions. Quan era petita, durant molt temps, vaig tenir-la molt clara: volia ser peixatera. Acompanyava la meva mare o la meva àvia al mercat i només de sentir com aquell ganivet immens de tallar peix feia "shhhhhhhhhhhhhhh" a cada llesca de lluç, jo ja m'estremia! Quin plaer! I mira que en aquell moment jo el peix, a taula, no el podia suportar.

Com canvien les coses. Ara el peix m'encanta i en canvi em trobo fent una feina per la qual mai he sentit cap mena de vocació. Potser m'hauria anat millor al mercat! Ai no, que s'ha de matinar, i això encara ho portaria pitjor.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Al revés

Porto unes 20 hores del revés, no sé què em passa. Obro la boca i em surt el contrari del què vull dir, poso la tele que no volia veure, menjo quan no tinc gana, escric paraules que de sobte, en rellegir-les, passen a significar una altra cosa i ja és tard per esborrar-les. Crec que deu ser cosa de la pluja. Tot va ser amagar-se el sol ahir i començar a capgirar-me. Sort que al Temps han dit que només és avui.

diumenge, 5 d’abril de 2009

Kurt

Avui fa 15 anys que es va fotre un tret. Tela. Me'n recordo com si fos avui: just m'aixecava ressacosa un diumenge després de mitja nit ballant alguna de les seves cançons com una possessa. Em va saber tan greu!

dissabte, 4 d’abril de 2009

Clàssics Imperdibles #3 - Chaplin pacifista

Chaplin, el geni, com en totes les seves pelis. He dubtat entre aquesta i Modern Times (Tiempos Modernos).

The Great Dictator (El gran dictador)
Dir: Charles Chaplin
Int: Charles Chaplin i Paulette Goddard



dijous, 2 d’abril de 2009

Eu falo português, e tu?

Gràcies a les compreses estic aprenent portuguès a base de bé: poupança, pensos higiénicos, protecçao, noite, bolsinha, embalagem,... ara que potser m'estic limitant una mica massa el vocabulari, no?

Clàssics Imperdibles #2 - Un dels millors petons de la història del cinema

No pot faltar John Ford en aquesta llista (un altre dia us posaré algun dels seus westerns imperdibles).

The quiet man (El hombre tranquilo)
Dir: John Ford
Int: John Wayne i Maureen O'hara

dimecres, 1 d’abril de 2009

El corasssssón partío ja té remei

Avui he llegit que pel mal d'amors, o síndrome del trauma amorós, o cardiomiopatía de Takotsubo (segons si s'és la meva àvia, un psicòleg o el Dr. House), que tots hem patit en algun moment de la nostra vida, només ens calia prendre una simple aspirina, i llestos.

O sigui que ara ja no caldrà esperar que el temps ho curi, amb una aspirina, alehop i a enamorar-se de nou, que no ha estat res!

Clàssics Imperdibles #1 - Això sí que és una "femme fatale"

Inauguro aquesta secció de Clàssics Imperdibles, aquelles pelis mítiques de la història del cinema que, si no heu vist, ja podeu córrer a Fnacs, biblioteques, cineclubs, filmoteques o emules, perquè són imprescindibles (segons el meu humil criteri, és clar).

L'ordre no és rellevant, aniré posant les que em vinguin al cap.

Aquí va la primera:

Double Indemnity (Perdición)
Dir: Billy Wilder
Int: Fred MacMurray i Barbara Stanwyck

dimarts, 31 de març de 2009

Espai Vital

Avui, forçada per la predicció meteorològica (perquè insisteixo en fer-los cas!), he deixat la moto aparcadeta a casa i he anat a la feina en metro. De fet, ja m'agrada el metro (suposo que és perquè no l'he d'agafar en hora punta) perquè així puc anar escoltant música i caminar una miqueta de bon matí. Total, que avui m'ha pegat per recorda l'anècdota de com es va inventar el walkman. Com sabeu, els japonesos són gent més aviat estirada i no porten gaire bé això d'haver de cedir espai vital (no com els mediterranis, que a la mínima que podem, ja ens estem sobant). Però tenen el problema de ser molta gent en un territori més aviat petit, i clar, van com enllaunats, sobretot al metro. Amb els cascos, el cervell crea la il·lusió que s'està sol al metro escoltant la teva música preferida.

I així estava jo, sola al metro, ballant, rient cantant, finals feliços.

dilluns, 30 de març de 2009

Castigo de dios


Sóc de les que pensen que treballar és un càstig diví. I no és que cregui en déu, precisament. Ho hem de fer per poder guanyar diners, i de retruc, fer el que de debò ens ve de gust. Avui, com tots els dies feiners des de fa un mes aproximadament, em torna a tremolar l'ull esquerre. És imperceptible, vist de fora, però realment molest, patit des de dins. Serà que necessito les vacances....


diumenge, 29 de març de 2009

Diumenge de relax

Un resum d'ahir al vespre:



I un regalet per una tarda de diumenge plujosa. Sempre m'ha donat bon rotllo aquesta escena d'Hatari!

divendres, 27 de març de 2009

Zapping Surrealista

Zap-Zap
"Se va a abé un foyón, que no sabe dóóóóónde sa metío"

Zap-Zap
"Estudiantes a la Bolognesa se han manifiestado por la Rambla dejando tras de sí una estela de pintadas en las vallas de unas obras en la Diagonal"

Zap-Zap
"Però l'Esteve qui és? L'esteve és l'Esteve. Este-ve, Cegato, C-Gato, Ese gato o aquel".

Zap-Zap
"Os debo comunicar algo importantísimo: todo lo que no dejéis en la balsa antes de un minuto, se quedará en la isla"

Zap-Zap
"Esteveeee! Que se me quema la empanadilla en Móstoles"

Zap-Zap
"Mari, ponte, que esta noche toca.....la Besada Menorquina!"

Zap-Zap
"Y ahora, una recomendación musical:
PAC-Oh, PAC-Oh, PAC-Oh, que mi PAC-Oh!"

dijous, 26 de març de 2009

The Husband Project

L'Alex Humphreys és una xavaleta de 23 anys, estudiant d'art i disseny a Leeds. El seu treball de carrera, anomenat "The Husband Project" consisteix en fer realitat el seu projecte vital: casar-se ja! De manera que la nena ha començat una mena de càsting via Facebook i Blog on, a més d'anar explicant tot el procés, ha penjat un qüestionari de 40 preguntes que els candidats han de respondre per fer efectiva la seva candidatura. Malgrat el qüestionari, l'Alex destaca dues premisses bàsiques per al filtratge dels candidats: "Tiene que ser un hombre tan alto o más alto que yo y tener sentido del humor".

Les cites ja han començat. De 150 candidats, només n'ha pre-seleccionat 10. O sigui que la noia s'ho pren seriosament (ejem).

I entre d'altres, la noia casadora ha deixat anar les següents perles:
  • "No quiero despertarme con 30 años y pensar: Oh, Dios mío, estoy sola". (Des dels meus solitaris 37 anys, no faré cap comentari)
  • "No me lo tomo a broma" (Ja es nota)
  • "Tengo que encontrar al hombre con el que despertarme el resto de mi vida antes de final de curso" (Segur que el que trobi li durarà tota la vida....)

El casament ha de ser en 3 mesos, que és quan acaba el curs i ha de lliurar el seu treball.

Hi ha gent per tot.

dimecres, 25 de març de 2009

Frase lapidària

Avui he llegit una frase que m'ha deixat "patidifusa" (sí, a vegades puc ser una dona molt desactualitzada fent servir aquestes paraules):

"Mientras mi jefe finja pagarme, yo fingiré trabajar"

No comment.

dilluns, 23 de març de 2009

Por "pidí", que no quede!

Just abans de Nadal vaig trucar a Movistar per donar de baixa el meu mòbil personal, ja que vaig tirant amb el mòbil de la feina i ara ja tinc tots els amics avisats que m'heu de trucar a l'altre número. Em va costar ben bé un any acabar de decidir-me perquè li havia agafat carinyo al número (comença en 69 69, qui s'hi pot resistir! I ha estat amb mi des de temps immemorial), però al final vaig reunir el valor suficient. En trucar, l'operadora va apel·lar als meus instints nadalencs i em va convèncer que esperés a després de festes (i del meu aniversari, el 30 de gener) per si algun amic despistat em felicitava trucant a aquest mòbil. A canvi, eliminava la punyetera tarifa mínima de 9 euros durant 3 mesos.

I han passat els 3 mesos. Aquest matí, l'alarma que m'havia posat (a veure qui és la guapa que se'n recorda 3 mesos més tard!) m'ha fer reprendre les gestions. Ohhh, surprise: quan he volgut donar-me de baixa definitivament, la promoció de 3 mesos de mòbil sense tarifa mínima s'ha allargat a un any sencer! Aviat em pagaran per mantenir el número!!! Està clar: QUI NO PLORA, NO MAMA!

I seguint amb el tema telefònic, anècdota de cap de setmana:

pip-pip-pip-pip

Sona un SMS:
"Papa, que he perdut l'autocar perquè ens hem adormit després de dinar i que tornarem demà. Tinc només dues hores de classe i ja demanaré els apunts"

SMS de resposta del pare:
"Se va abe' un follon que no se va a sabe' ni donde sa metio"

M'encanta (i ho dic sense ironia) aquesta manera de deixar fer als fills (el nen en qüestió ja no és un xavalito) deixant clara la postura en contra i amb humor.

dijous, 19 de març de 2009

Drama carcelero!

Ja fa 5 anys que està el tema sobre la taula dels polítics, però ningú no sembla tenir pressa per solucionar el problema. Ara és com si tornessin a començar! Mentre, els pobres "gonzos" i gats s'han de fer lloc en cel·les de 2 x 2 perquè algun desgraciat no sabia què fer-ne passades les festes de Nadal. Ja està bé!

Aquesta foto del Nano a la gossera la vaig veure publicada al diari un temps després d'haver-lo rescatat.

dimecres, 18 de març de 2009

Es una fieshhhta!

Després d'haver passat els últims anys de la meva vida en plan relació de parella monocigòtica, és a dir, com si el món exterior gairebé no existís (sobretot a partir de la 01:00 de la matinada, excepte comptadíssimes ocasions), la retrobada solteria és lo que tiene i últimament noto que el cuerpo (que per tenir-ne 37, encara aguanta) me pide marcha. Em refereixo a sortir de nit, sopar, prendre uns mojitíviris o uns gintoniquíviris, ballar , xerrar, riure molt, conèixer gent...en resum, el que se solia definir com "trasnochar".

Ja em vaig buscant la vida, ja, per sortir, però entre que la major part del meu antic cercle estan/esteu casats, recasats i molts enfillats, i que molts altres estan/esteu més per la labor de fer un trívial o una wii a casa (que de tant en tant ja m'està bé, tot s'ha de dir), em sobren alguns caps de setmana a l'any per festa, festa i festa. O sigui que aprofito aquesta tribuna per veure si recluto alguns/es party-buddies. Ja parlaríem de si disco (massa txunta-txunta tampoc no em diu res) o bar musical, si ambientat o no, si a l'Eixample, al Born o a Gràcia (això sí, si pot ser, a Barcelona, que una és més o menys bona nena i això de beure alcohol i conduir no ho veu clar).

Ja teniu el meu email!

dimarts, 17 de març de 2009

Va! Que ja no queda res per l'estiu!


Portem ja uns quants dies de bonança... i que duri! El cap de setmana passat va ser el primer d'aquest any que vaig poder passejar per la platja en màniga curta, prendre el solet i revitaminar-me. Quin plaer poder estar al sol, voltar per Barcelona, prendre un vermutillo, notar com la pell es tensa, trencar aquell pàl·lid hivernal de la pell, suar una miqueta,...El necessitàvem aquest cap de setmana passat! Senta molt bé la Vitamina Sol (que dirien algunes)!

dilluns, 16 de març de 2009

Breaking NEWS (tot i que no són gaire fresques)!!!

Com que tinc pocs lectors i gairebé tots sou amics meus al Facebook, no us sorprendrà el notición: al mes de setembre seré tieta! La meva germana m'ha obligat a mantenir la notícia en secret tot aquest temps per poder comunicar personalment la bona nova a les seves amistats i, clar, una, que encara es considera periodista, no deixa de tenir un regust amarg per haver de publicar sense exclusiva ni "bombasso".

La qüestió és que, encara que sigui de refiló, la meva genètica es perpetua i podré dedicar-me a malcriar i fer de tieta guai amb el nebodet o nebodeta, que de moment anomenem "Cosica".

Què lluny que queda el setembre. Em sembla que serà el primer any de la meva vida que voldré que l'estiu passi ràpid!

divendres, 13 de març de 2009

SúperLópez

Aquesta tarda hem anat en cotxe a fer un encàrrec. Érem dins del cotxe, fent una trucada abans d'arrencar per tornar cap a casa, quan un home ha vingut fins a la meva porta fent-me senyals com si el nostre cotxe tingués algun problema. Qualsevol altra persona n'hauria desconfiat, però tonnnnnnnnta que és una, he pensat que l'home venia en plan bon samarità. La Berta de seguida m'ha dit que tanqués la porta i just quan anava a fer-ho, l'home me l'ha obert. Jo l'he aguantada com he pogut, però el tio no parava d'estirar-la, fins que de sobte ha deixat anar la porta i ha marxat. La Berta ha sortit d'una revolada darrera seu cridant que li havia mangat la bossa. Jo, atabalada, no sabia què fer, si córrer darrere d'ells o què, no fos cas que la Berta prengués mal! No trobava les claus del cotxe (estaven posades, però no me n'he adonat) i no volia deixar-lo obert perquè darrera hi havia el Nano.

Al minut he vist la Berta tornant, amb la bossa a la mà. La tia ha enxampat el lladre, li ha fet 2 cops de puny i ha recuperat la bossa i posteriorment el moneder. Quina tia! Ara, que l'ensurt no ens l'ha tret ningú. Ella, pobra, ha tornat blanca com la llet, i a mi m'han aparegut els nervis en forma de llagrimeta (bleda que és una, que no suporta la violència).

SúperBerta, SúperLópez forever!!

dijous, 12 de març de 2009

Barça!!!!

Si ja de normal està mooooolt bé ser del Barça després d'haver passat a quarts de la Champions amb un 5 a 2, imagineu-vos ser-ho avui a Madrid. No té preu!

dimarts, 10 de març de 2009

Reflexió sobre la felicitat

No he llegit mai cap llibre d'aquests que en diuen d'auto ajuda (que l'auto ajuda l'entenc jo d'una altra manera), però ara estic llegint un llibre del Punset que aporta dades científiques sobre la felicitat i que convida a la reflexió. Alguns dirien que és d'auto ajuda, però venint del Punset, em nego a encasellar-lo així.

La qüestió és (i això ho escric quan encara no l'he acabat i per tant no n'he llegit les conclusions) que ja fa dies que tinc el rau-rau aquest de pensar en la pròpia felicitat i la dels que m'envolten i, no acabo de saber ben bé perquè m'ha pujat una mena de mala llet, un estar fins als ovaris, per culpa de la punyetera mania que tenim molts de nosaltres de no voler ser feliços. I parlo en plural però en realitat em sento identificada a mitges amb aquesta afirmació.

Perquè som tan gilipolles que ens compliquem la vida a nosaltres mateixos? Perquè no podem aplicar un principi tan bo per les nostres vides com és el de fer les coses fàcils? SLOW AND EASY! Així ho hauríem de fer tot. Ni presses, ni pressions, ni pors, ni mals entesos. I en canvi hauríem de tenir més paciència, anar pel món amb tranquil·litat, parlant en comptes d'imaginant converses, de cara, simplificant, vivint més o menys el present en comptes de preveure com de malament ens pot anar en el futur, mirant de no fer mal a ningú.

Hi ha molta gent tòxica pel món, és cert. Són gent que han desenvolupat una discapacitat emocional, gent que s'han resignat a no estimar perquè en el fons (no ho admetran mai) han renunciat a ser feliços i no es creuen que aquella persona o persones que tenen al voltant els puguin estimar. I són molt destructius! Alguns d'aquests es concentren en una vida professional "plena", o en una vida social plena de gent i mojitos, però després són incapaços de mirar dins seu i assumir que per molts reconeixements professionals o socials que tinguin, la seva vida està buida.

Però perquè no podem pensar que són poques les persones que contaminen? Perquè no ens refiem els uns dels altres? A tots ens han fotut d'hòsties, i la majoria de les vegades les hòsties més grans venen de la gent que més estimem. Tots hem tingut relacions que han estat molt bé mentre han durat però que han acabat. Avui dia, ja podem començar a fer-nos a la idea, que una relació duri "tota la vida" és molt difícil. Vale, doncs que duri el que hagi de durar i aprofitem aquell temps. I què, que haguem rebut hòsties! Em nego a anar pel món amb prudència per si tu ets una d'aquestes persones tòxiques. Em nego a quedar-me paralitzada per una por.

I no traieu pit els del canvi de vida, perquè el veritable canvi de vida no és físic sinó mental i anímic. Vivim en una societat que no permet viure sense treballar. De debò creieu que s'és més feliç treballant sol a casa en pijama, que en una empresa de 09-17h.? No crec que la pròpia felicitat depengui d'això només.

Del que es tracta és de voler-ho, de voler-ho de debò. Deixar-se estar de falsos autismes voluntaris, passar les pàgines que facin falta, buscar aquelles cosetes que ens agraden. En aquesta recerca és on trobarem la felicitat. O és que ens hem cregut allò que la vida és un camí i que el destí és el que importa. No, oi? S'ha de gaudir el camí, coi, que només el fem un cop!

Sabíeu que està comprovat que és més fàcil tenir el propòsit de ser feliç i ser-ho, que voler aprimar i fer-ho (i això que cada any piquem amb l'operació bikini). Un 50% de la nostra felicitat depèn de la nostra voluntat. És fort oi? Doncs apa, fem-ho fàcil!

dilluns, 9 de març de 2009

La Gonsisasión


Revisant el bloc me n'acabo d'adonar que mai t'he dedicat un post directament, tot i l'etiqueta que tens. I és increïble, tenint en compte com t'estimo.

Com que m'encanten les llistes, he pensat que podria fer un parell de llistes sobre tu.

Algunes coses que m'agraden de tu:

- que dormis amb les potes totalment estirades perquè se't veu híperrelaxat
- que vinguis en plan "faldero" i posis el teu cap a la meva cama demanant carícies
- com trisques pel camp
- que m'entenguis quan parlo
- que hagis après a sortir per la nit a fer l'últim pipí mentres jo t'espero en pijama dins de casa
- que vinguis amb cara de preocupat quan ens veus tristes
- que tinguis aquesta nas tan gros i tan rosa

Algunes coses que no m'agraden però que trobaria molt a faltar si no hi fossis:
- la teva pudor crepuscular els dies que venim de la muntanya
- que ronquis
- que li robis els mitjons a la Berta cada matí
- que estiris quan anem pel carrer
- que no pugui anar a fer una cerveseta en plegar de la feina perquè t'he d'anar a treure
- que saltis sobre el sofà

T'estimem pichosón!

divendres, 6 de març de 2009

L'ull de déu

Independentment de creure-hi o no, no us fa yuyu imaginar que aquesta nebulosa sigui realment un ull que ens vigila o tutela?

És preciosa, no us sembla?

dimecres, 4 de març de 2009

Revisitar el passat


El cap de setmana passat em va donar el punt de remirar-me fotos antigues. Mare meva, el que hi va sortir! I tot per culpa del Facebook, que ens empeny a penjar fotos de l'institut a veure quina surt més lletja!

A banda d'adonar-me'n que la meitat de les fotos que tinc són amb els cabells curts i que semblo un xicotot, també vaig retrobar-me amb una sessió de fotos que em va fer un oncle més afeccionat a la fotografia. Aquesta que us poso aquí en forma part i m'encanta!

(Perdoneu les brillantors, però és que com que no tinc escànner, n'he fet una reproducció amb la càmera)

dissabte, 28 de febrer de 2009

Sue-Ellen, ets un pendó!

Us preguntareu el perquè del títol si després acabo posant una foto del Johnny Cash. La cosa ve pels doblatges de Tv3. L'altre dia vaig estar veient una pel·lícula sobre la vida de J.Cash, "En la cuerda floja"interpretada pel Joaquin Phoenix, força recomanable, però el doblatge de tv3 era nefast. A mode d'exemple: "Get the rithm when you get the blues" ho van traduït com "Pren el ritme quan estiguis moix". S'agraeix l'esforç i, sincerament, no sé si jo hauria trobat una altra paraula per traduir aquest "blues" tan americà (en Tomàs Molina potser podria haver suggerit la paraula "tristot"), però és que va ser llegir-ho i automàticament relacionar-ho amb el pendó de la Sue Ellen.

Per cert, la vida del Johnny Nash em va decebre una mica. Tan anar de "el hombre de negro", una s'esperava que la seva vida fos un cúmul de sexe, drogues, rock&roll i un bonic i jove cadàver, però l'home, després d'un breu període esbojarrat, va acabar casat feliçment durant 25.000 anys amb la mateixa dona i viatjant amb la família de gira.

Això sí, tenia una veu inquietant. Us deixo una versió del "Personal Jesus" de Depeche Mode, que no té desperdici.