divendres, 9 d’octubre de 2009

Casa és on siguem nosaltres




Des que els dilluns ja no són fatídics que no em trec aquest somriure permanent dels llavis. Em pregunten si no se'm fan llargs els trajectes, però és que no s'imaginen que per mi no hi ha plaer més gran (gairebé) que notar la teva mà calentona a la meva cuixa, al ritme d'amants pèsol, ratpenats i primaveres anticipades, mentre anem cap a casa.

2 comentaris:

òscar ha dit...

una bonica tornada llavors. i, igual de bonics, els dilluns de somriures.

Marta ha dit...

Ja ho pots ben dir, Òscar!