dimarts, 10 de març del 2009

Reflexió sobre la felicitat

No he llegit mai cap llibre d'aquests que en diuen d'auto ajuda (que l'auto ajuda l'entenc jo d'una altra manera), però ara estic llegint un llibre del Punset que aporta dades científiques sobre la felicitat i que convida a la reflexió. Alguns dirien que és d'auto ajuda, però venint del Punset, em nego a encasellar-lo així.

La qüestió és (i això ho escric quan encara no l'he acabat i per tant no n'he llegit les conclusions) que ja fa dies que tinc el rau-rau aquest de pensar en la pròpia felicitat i la dels que m'envolten i, no acabo de saber ben bé perquè m'ha pujat una mena de mala llet, un estar fins als ovaris, per culpa de la punyetera mania que tenim molts de nosaltres de no voler ser feliços. I parlo en plural però en realitat em sento identificada a mitges amb aquesta afirmació.

Perquè som tan gilipolles que ens compliquem la vida a nosaltres mateixos? Perquè no podem aplicar un principi tan bo per les nostres vides com és el de fer les coses fàcils? SLOW AND EASY! Així ho hauríem de fer tot. Ni presses, ni pressions, ni pors, ni mals entesos. I en canvi hauríem de tenir més paciència, anar pel món amb tranquil·litat, parlant en comptes d'imaginant converses, de cara, simplificant, vivint més o menys el present en comptes de preveure com de malament ens pot anar en el futur, mirant de no fer mal a ningú.

Hi ha molta gent tòxica pel món, és cert. Són gent que han desenvolupat una discapacitat emocional, gent que s'han resignat a no estimar perquè en el fons (no ho admetran mai) han renunciat a ser feliços i no es creuen que aquella persona o persones que tenen al voltant els puguin estimar. I són molt destructius! Alguns d'aquests es concentren en una vida professional "plena", o en una vida social plena de gent i mojitos, però després són incapaços de mirar dins seu i assumir que per molts reconeixements professionals o socials que tinguin, la seva vida està buida.

Però perquè no podem pensar que són poques les persones que contaminen? Perquè no ens refiem els uns dels altres? A tots ens han fotut d'hòsties, i la majoria de les vegades les hòsties més grans venen de la gent que més estimem. Tots hem tingut relacions que han estat molt bé mentre han durat però que han acabat. Avui dia, ja podem començar a fer-nos a la idea, que una relació duri "tota la vida" és molt difícil. Vale, doncs que duri el que hagi de durar i aprofitem aquell temps. I què, que haguem rebut hòsties! Em nego a anar pel món amb prudència per si tu ets una d'aquestes persones tòxiques. Em nego a quedar-me paralitzada per una por.

I no traieu pit els del canvi de vida, perquè el veritable canvi de vida no és físic sinó mental i anímic. Vivim en una societat que no permet viure sense treballar. De debò creieu que s'és més feliç treballant sol a casa en pijama, que en una empresa de 09-17h.? No crec que la pròpia felicitat depengui d'això només.

Del que es tracta és de voler-ho, de voler-ho de debò. Deixar-se estar de falsos autismes voluntaris, passar les pàgines que facin falta, buscar aquelles cosetes que ens agraden. En aquesta recerca és on trobarem la felicitat. O és que ens hem cregut allò que la vida és un camí i que el destí és el que importa. No, oi? S'ha de gaudir el camí, coi, que només el fem un cop!

Sabíeu que està comprovat que és més fàcil tenir el propòsit de ser feliç i ser-ho, que voler aprimar i fer-ho (i això que cada any piquem amb l'operació bikini). Un 50% de la nostra felicitat depèn de la nostra voluntat. És fort oi? Doncs apa, fem-ho fàcil!

6 comentaris:

Unknown ha dit...

Joer, avui estàs Vicentico, eh? Però sí, tens tota la raó, mona...

mari ha dit...

Caram, no tinc temps de comentar taaaaaaantes coses que em venen al cap llegint això! (ni sé si seria capaç d'explicar-les)
Penso, per exemple, en aquelles frases que tant em fan emprenyar, quan les sento al dir meu marit, com "quan els nens siguin grans..."(comprarem un cotxe de dues portes en compten d'un monovolum que sembla un autobús, anirem de vacances, sortirem a sopar fora...) Que si, que ja arribarà el moment si ha d'arribar, però em nego a fer-me una idea de una hipotètica felicitat que a més presuposa passar en càmara ràpida una època que penso que en el futur recordaré com de les més felices de la meva vida, la infància dels meus fills...
I no explico més, apa, m'ho guardo per quan tingui jo un bloc!! (ha, ha, ha!)
Ah, i que sàpigues que a mi llegint això no m'ha pujat la mala llet, al contrari, crec que m'has alegrat el dia...

Anònim ha dit...

Ole!!! Totalment d'acord!
Hi ha molta miga en aquest blog...

Fdo: Una "pseudoautista" voluntària que tracta així d'evitar relacions tòxiques

coses2 ha dit...

Jo sí m'he llegit uns quans llibres d'autoajuda, la majoria sobre la felicitat. De fet ara me'n estic llegint un amb un cavaller amb armadura, un mag i uns dibuixets, molt curiós. Estic molt d'acord amb tu, només que tot això que tu dius per alguns de nosaltres pot ser un proces llarg, no és com fer petar els dits i ja està, però s'ha d'intentar, i tant, val la pena.

Martadoes ha dit...

Sí, clar! Ningú no diu que hagi de ser tan fàcil, però mola tenir la sensació de control de part de la nostra vida, no?

La Violeta ha dit...

M'he sentit al·ludida pel "no traieu pit els del canvi de vida". El meu canvi de vida no ha estat només deixar una feina i treballar des de casa (que no vol dir llevar-te quan et doni la gana i estar en pijama). Un canvi així et porta a moltes més coses. Jo he deixat de ser tan materialista, visc amb menys coses i m'he adonat de com d'innecessàries eren les que desitjava; visc amb més tranquil·litat, sense tantes presses (i això és gràcies al ritme que imposa el lloc on vius, però també la reflexió que fas), i sobretot, visc amb recompenses contínues per veure que me'n surto dia a dia, que m'he obert una porta que em duu a més llocs; que he renascut del no res i m'estic currant, jo soleta, el fet de trobar clients i de treballar en un àmbit on no tinc padrins; de sentir que sóc la mestressa absoluta de la meva vida; de tenir zero diners al banc i tot i això ser feliç, i a sobre el mes següent ja no en tens zero, perquè no estàs aturada mirant la vida com passa, sinó que et mous molt, més que molta gent que tenen la vida resolta.
El Punset fa uns dies vaig sentir que deia, més o menys, que la felicitat està en dedicar-te a la teva vocació, a allò que t'ha agradat sempre. Doncs resulta que estic treballant en la llengua i els idiomes, que m'han agradat sempre i estaven en un segon terme.
Aquesta presa de consciència teva és un primer pas, i molt important, però no t'hi aturis!
I sí, trec pit, perquè estic orgullosa del que estic fent.