dijous, 30 de setembre de 2010

Benzina, èter, combustible irascible


Porto un parell de dies que repeteixo constantment aquesta frase d'Antònia Font al meu cap. Una espurna encén, sense ni saber com, un foc invisible. Volàtil com l'èter, que també és anestèsic. Quina cosa que un mateix compost químic et pugui fer esclatar o adormir-te. I a tot això el temps passa, irremeiablement, i es perd en aquest mateix èter.

Fa ràbia no saber els perquès.Digues-li aixecar-se amb el peu esquerre, digues-li pàjara, digues-li coses que passen.

Ja se'm passarà.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Crema un sol diòxid dins un cel monòxid, i no descanses, astre incombustible, rei de s'univers, no me diguis que me deixes, aquí tirat, i aquí tirat. De vacances pagades, anar fer feina a sa galàxia 5, d'un sistema podrit, d'agències de viatges, de putes i fulanes, te cagues, de guarres: me'n mor de ganes.


Res, recita tres Astronautes Rimadors cada nit i tot solucionat. Ja veuràs.

Sense Caletre ha dit...

Amb què ho hagi recitat una nit ja n'hi ha hagut prou, Xexu, gràcies! Total, un mal día lo tiene cualquiera y jo només en 2 o 3 de dolents cada any!