dijous, 16 d’octubre de 2014

Audrey Hepburn.
R.Avedon, 1959


L'Ismael portava una samarreta de Vespa i, un cop més, va fer ploure dins un auditori. Les casualitats no existeixen i un concert íntim d'Ismael et salva el dia, la setmana, el mes, l'any...

Des de fa un temps vivim en una muntanya russa d'emocions i vivències. Entenc que hagis trobat a faltar els dies de complicitat felina, revisitar el passat a cop d'Idealista després d'una pèrdua immensa té el mateix efecte que un desfibril·lador que et torna a fer bategar el cor.

A vegades tinc la sensació que vaig arribar per espatllar-ho tot, que amb el desgel vaig provocar que allò que era tan bonic, en aquell estat de pausa, de foto congelada, comencés un procés irreversible.

Però llavors sento la crida optimista de l'Ismael, clamo perquè el passat no inoculi el seu verí, i em juramento a ser qui t'aixequi quan els dilluns et facin mal.

I penso que alguna cosa dec haver fet bé perquè segueixis al meu costat.

https://play.spotify.com/track/7zRe3rGYRr7dnU8icVncQ0
 

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Fins i tot posts complementaris feu, quina rabieta, no? No, és broma, és preciosa aquesta manera d'expressar els sentiments. Estic segur que les dues feu no poques coses bé.

commuter ha dit...

Buuufff!! Uau! Preciós!