Fa uns dies que he tingut notícies d'una antiga amiga de l'institut. Era una noia molt friki en aquella època i suposo que per això em va caure bé. Ens vam acabar de descobrir durant el viatge de final de curs de COU a Praga, i l'any següent, ja a la Universitat, ens va sorprendre a la Mercè i a mi apuntant-se a venir per setmana santa a París en plan tiradillo a escasses 10 hores de marxar.
Per culpa d'ella m'agrada Miguel Bosé. Say no more!
Feia ben bé 10 anys que no en sabia res. Després d'acabar la carrera, va emigrar a Londres, primer, i a París, després. I aquí li vaig perdre la pista. Ara, gràcies al Facebook, m'he retrobat amb una amiga comuna que m'hi ha posat en contacte i n'he pogut tenir notícies: viu a Mèxic, està "casada" amb una altra noia que va conèixer per Internet, practica una art marcial raríssima (el Lima Lama) i ha publicat dos o tres llibre. Només li queda plantar un arbre i tenir un fill!
2 comentaris:
hay que ver cómo le cunde la vida a la gente...!
¿lo del lima-lama en qué consiste, en hacer que chupe limones tu oponente hasta que ya no lo soporte más y se retire del conflicto?
oye, yo por si acaso me voy a echar un par de limones verdes en el bolso, que hay muy mala gente suelta por ahí...
Puaj, se m'arronsa el melic només de pensar en llepar una llimona! (és la segona vegada avui que faig servir aquesta expressió, "arronsar-se el melic").
Lanita, te ha faltado la parte del lama. Yo apuesto a que es porque una vez retirado del conflicto, se convierte en monje tibetano por la potencia pacifista del limón... o algo así.
Publica un comentari a l'entrada