Avui que el mòbil treu fum per culpa de la feina, m'ha pegat per reflexionar sobre les vocacions. Quan era petita, durant molt temps, vaig tenir-la molt clara: volia ser peixatera. Acompanyava la meva mare o la meva àvia al mercat i només de sentir com aquell ganivet immens de tallar peix feia "shhhhhhhhhhhhhhh" a cada llesca de lluç, jo ja m'estremia! Quin plaer! I mira que en aquell moment jo el peix, a taula, no el podia suportar.Com canvien les coses. Ara el peix m'encanta i en canvi em trobo fent una feina per la qual mai he sentit cap mena de vocació. Potser m'hauria anat millor al mercat! Ai no, que s'ha de matinar, i això encara ho portaria pitjor.
4 comentaris:
Trobo que peixatera era una professió amb molt poc glamour. Amb la gràcia que tenia ser bomber o superman. Segur que els nens al cole et miraven raro. ;-)
Noooooooo, Takeshi, que al meu cole tots ens estimàvem molt, amb glamour o sense!
Jo de petitona m´agradava pensar que treballava en una "polleria", jajaja que sona millor, més gore.
Marta, t´imaginas? Tú a la peixateria i jo davant a la "polleria", a veure quina cridaria millor xDDD.
La veritat que de petits pensem que serem una cosa que després s´esvaeix una mica.
Petonetsssss ^^.
yo, como hija de una estirpe de carniceros, os diré que fantaseaba con cambiarle la familia a mi amiga Sandra, que eran panaderos (en su casa olía a pan recién hecho SIEMPRE), y en cambio ella hubiese matado por tener el fiambre tan a mano.
Nunca llueven las profesiones a gusto de todos...!
Publica un comentari a l'entrada