36

Avui en faig 36, i estic millor que mai!

To do's

Ahir em va donar el punt de pensar quines coses, per possibles o impossibles que siguin, m'agradaria fer alguna vegada, en plan llista, i em va sortir això:

• Viatjar cada any: a Austràlia, a l'Índia, al Tibet, al Japó, el coast-to-coast en cotxe, a veure el sol de mitja nit, a l'Amazònia,...

• Fer-me una amanida de verdures del meu propi hort

• Viure en una casa de camp (tipo Ca'miPepe), amb piscina i tenir dos o tres gossos

• Passar unes vacances d'estiu en una vil·la amb piscina a la Toscana

• Xutar a gol al camp nou

• Sopar amb el Woody Allen, el Martin Scorsese, el Francis Ford Coppola i la seva filla o els germans Coen

• Cuinar mano a mano amb el Ferran Adrià

• Fer submarinisme al Mar Roig o a la gran barrera del corall

• ............

Ja sé que algunes són més fàcils d'aconseguir que unes altres, però sempre es tracta de picar alt, no?

Comoditat o més pasta?

Al mes d'abril faré 10 anys a B. En aquest temps he passat de ser una assistant junior que compagina la redacció de notes de premsa amb contestar el telèfon i atendre els missatgers, a ser directora de comptes de l'àrea corporativa. En aquests anys, el sou s'ha multiplicat per 5, tinc 6 setmanes de vacances (comptant els dies que l'empresa ens regala per antiguitat), faig una feina menys mecànica i més intel·lectual, puc plegar més o menys a la meva hora i feina que abans trigava 1 hora en fer, ara la faig en 10 minuts i amb els ulls tancats.

Sembla un xollo, però per alguna raó no ho és. Després de 10 anys, ja no hi ha idees fresques, tot sembla el mateix i fins i tot es genera el dubte que això realment sigui el que una l'omple.

Però que m'ompliria? No treballar, estar tot el dia amunt i avall fent les meves coses, a la platja, a la muntanya, en un hortet, viatjar,...però com que s'ha de ser milionari per fer això i no ho sóc, només em queden 2 opcions: segueixo a B. en plan funcionària amb la seguretat que no em faran fora encara que tingui un rendiment sota mínims i gaudint d'un comfort que pocs tenen a l'empresa privada; o busco una feina nova que potser m'aporti aire fresc, força més diners, però més maldecaps.

De moment, estic donant un cop d'ull al mercat. Em pensava que el meu currículum no era gaire bo (només he treballat en una empresa) però es veu que als altres els agrada perquè ja m'han proposat diverses entrevistes. La setmana que ve la tinc interessant. Ja us explicaré.

Un dia per fer la meva

Avui tinc festa. És un d'aquells dies festius raros que ens toquen per conveni, el dia de la publicitat, i que va tan bé tenir perquè tot està obert, ningú més té festa i una es pot dedicar a fer "les seves coses".

De moment, m'he aixecat a les 09:00, i tinc pensat fer alguns encàrrecs que fa temps que tinc pendents: anar a la Caixa (com les iaies), trucar a Telefónica per reclamar una factura, passejar el Nano amb tranquil·litat (i no la volta de 10 minutets de cada matí laborable, pobre), i descansar de les agulletes del partit que al final sí que va tenir lloc.

Després pensaré què més faré. Depèn del dia que quedi. Si fa sol, potser me n'aniré a alguna zona platgera a prendre'm alguna cosa. La qüestió és sortir de casa i dedicar-me el dia (o com a mínim el matí).

Mmmmmmmmmmmm!

PS. Molta sort, carinyo, amb l'examen!

Actualització d'última hora!

Ni Beckham, ni Ronaldinho, ni Deco, ni res. El meu retorn al camp ha quedat aplaçat sine die per art i gràcia de les altres de l'equip, que es veu que estan desanimades i no volen continuar. D'això li'n dic jo un autèntic coitus interruptus!

L'esperat retorn

Finalment, he sucumbit a les súpliques de l'afició i aquesta nit es produirà el meu tan llargament esperat retorn als camps de futbol.

L'equip: el de sempre, el Kala-2, el de tota la vida a la lligueta de costellada d'Esplugues. Potser a la segona carrera hauré de demanar la bombona d'oxígen, i no sé com em quedarà la samarreta amb la faixa per amagar la panxa a sota, però és que ja no podia més amb el mono de pilota que arrossego des de fa un temps.

Ja us explicaré com ha anat, i si he sobreviscut al repte (això si la mandritis de l'últim moment no em fa reconsiderar el dia del re-debut).

Jamie Oliver

El primer cop que el vam veure a la tele, en un programa propi de cuina, vam pensar que era un autèntic guarro. És clar, si el compares amb la pulcritud de l'Arguiñano, que mentre cuina va netejant, les maneres d'aquest Oliver et semblen de cromanyó. A tall d'exemple: a vegades cuina enmig del seu jardí amb un foc a terra; les seves ungles fan por perquè abans de cuinar es dedica a arrencar les herbes del seu hort; treu l'olla del foc i, mentre llença la pasta al colador, va regalimant-li l'aigua a terra i sobre l'encimera; remena les amanides amb les mans; i un llarg etcètera.

Poc a poc, però, se li va agafant un carinyo especial. És un xaval força jove, molt campetxano, a qui li agrada menjar i pimplar i se'l veu de bona pasta. Es veu que el paio va triomfar a la seva Anglaterra natal i a partir d'aquí es va començar a menjar el món. A més, va fundar a Londres un restaurant, el Fifteen, amb 20 adolescents problemàtics (amb temes de drogues, maltractaments, alguns pendents de judicis per robatori, la meitat homeless,...) a la cuina fent de xefs. Ara estem enganxades a una nova sèrie que mostra el procés de formació com a xefs de 20 adolescents més, aquesta vegada d'Austràlia. Totalment recomanable!

El programa el fan a Localia, els dissabtes a les 17h. Si teniu TDT o Imagenio el podeu veure.

http://www.jamieoliver.com/
http://www.myspace.com/jamieoliver
http://www.youtube.com/jamieoliver
http://www.facebook.com/p/jamie_oliver/717620568

Reentré

Ahir (o abans d'ahir, ja no sé en quin dia visc) em van renyar per no tenir el bloc al dia. Tenen raó: no es pot anunciar a bombo i platillo que una té un bloc i després deixar-lo abandonat de qualsevol manera!

En fi, una vegada més, torno al 'Sense Caletre' amb intenció de mantenir una mínima periodicitat. A veure si aquesta vegada aconsegueixo que duri una mica l'assumpte...

Us faré un resumillo sobre les meves últimes activitats per mirar de justificar tanta absència: per començar, van venir els Nadals. Cada cop m'agraden menys. No puc fer-hi més, es veu que no tinc esperit nadalenc, i això que ho intento perquè a la Berta li fa ràbia que no en tingui (ella en té per totes dues!). Aquest any, entre unes coses i altres, m'han passat les vacances tan ràpidament que realment és com si no les hagués fet. No he tingut ni la sensació de descansar físicament perquè hem anat bòlid entre ikees i dinars familiars.

Després va venir la reentré de l'any: un tou de feina al despatx i només l'Ariadna (mi más fiel colaboradora, que es diria) per ajudar-me. Almenys em vaig poder lliurar d'una rèmora que tenia a l'equip i que, encara no sé com, he aconseguit encolomar a la Lorena.

Ara, la Berta en plena època d'exàmens. Dos semestres en un l'estan deixant sense energia. Sort que té tanta feina, que els dies li passen que ni se n'adona i d'aquí a res ja haurà acabat. Jo també n'estic fins al capdamunt dels exàmens però ja tenim pensada la recompensa: MARXEM A NOVA YORK AL FEBRER!!!!

PS. Dedico especialment aquest bloc a les dues nenetes prematures del Pau i la Marta. Molts ànims!