Ahir vam sortir a sopar amb l'Anna. Després d'una nutritiva fondue de formatge vam decidir buscar algun lloc a la vora de casa per a prendre una copichuela. Aquest barri encara és força desconegut i tenim localitzats alguns restaurants però baretos, i que no permetin fumar, cap.
De sobte, "en medio de la nada", una llum ens va guiar fins al Seba*s (sí, sí, amb l'asterisc). Es defineix com a disco-pub i no sé què més, i té dues plantes, la segona per a no fumadors. Aguantant-nos la respiració vam entrar al local i vam baixar fins a la zona de baix. L'impacte va ser tremendo: karaoke, amb un personatge indefinible perpetrant una actuació, moltes taules buides augurant una caixa molt fluixa per ser nit de dissabte, i una barra encoixinada de vermell i amb un genuí barman-de-tota-la-vida.
La sorpresa ens la vam endur en veure la llista de cançons disponibles al karaoke (incloent grans èxits en holandès!) i quan, passada una estona, el local estava ben ple. Entre els parroquians, una parella de noi guapet (aguantant estoicament les balades txeroquis interpretades per la seva parella, en vista de la recompensa posterior) i noia sudamericana siliconada fins al punt de semblar una nina inflable.
La tal Myriam Hernández va ser omnipresent tota la nit. Entre cançó i cançó, ens la posaven. Jorrrrrrrl!
Cada cop el suporto menys, el torpedisme. Hi ha un munt de gent inútil pel món, i ja no parlo dels que tenen un cervell de mosquit.
