No ho puc evitar: aquest home em cau la mar de bé! No sóc una persona religiosa (ja em coneixeu) però és veure-li la carona i pensar que és una bona persona. En el fons m’agradaria poder ser budista (la meva afecció per la carn roja i un sentit del ridícul espantós només de pensar en articular sons com ommmmmmmmmmm, etc...m’ho impedeixen). M’agrada el bon rotllo que té, que es basi en fer el bé, però el bé de veritat, perquè es vol millorar com a persona i no per por a un càstig diví.Al voltant del budisme tinc dues anècdotes per explicar:
Fa uns anys, quan treballava per un xalat que tenia un xiringuito de comunicació i publicitat que feia por (de tan cutre), vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en l’organització de la visita a Barcelona de la germana del Dalai Lama, la Jetsun Pema. Es dedicava, a Dharamshala, a presidir un conjunt d’escoles per a nens tibetans exiliats, com ells, a l’Índia. L’experiència va ser fantàstica. Ella va resultar ser una persona molt senzilla, amable, simpàtica, i em va regalar el seu mocador blanc (és tradició al Tibet de lliurar un mocador d’aquests quan coneixes algú). Es veu que el seu germà també és així de “campetxano”.
D’altra banda, estant en un pub a Londres, l’any 98, se’m va apropar una noia i em va preguntar si jo era budista. Va dir que feia estona que se’m mirava i que la meva cara li transmetia una calma només pròpia d’algú que fa meditació i que té l’ànima molt pura. En dir-li que no, es va estranyar i va tornar al seu lloc. No li vaig donar més importància fins que un parell d’anys més tard, en un restaurant de Copenhague, em va tornar a passar exactament el mateix: se’m va apropar (aquesta vegada) un noi i em va repetir gairebé amb les mateixes paraules la pregunta. Flipant, però el “ris” encara es va arrissar més! Tres o quatre anys més tard, vaig contactar amb un noi indi a Barcelona per fer un intercanvi d’idiomes (anglès-català) per practicar una mica. Només ens vam veure un cop perquè no ens posàvem d’acord amb els dies per veure’ns però va donar-li temps a preguntar-me si era budista! Li vaig explicar que amb ell ja era la tercera vegada que m’ho preguntaven i em va dir que realment tinc (o tenia, perquè després de treballar 10 anys a B. crec que ja no me’n queda de calma i bon rotllo) una aura molt clara i no-sé-què més d’energia positiva.
Així doncs, com diria ma mare, el tema budista em “llame”, em crida. Quin bon rotllo! Llàstima que el pobre Dalai Lama s’hagi de veure amb l’indesitjable del Bush per poder aconseguir, no sé sap quan, lliurar-se dels xinesos i poder tornar al seu país. Free Tibet!
2 comentaris:
nena, potser que t'ho pensis. Si vols treure calers de la situació, inventa't un títol de professora de meditació, que avui està molt de moda, i et passes l'hora amb els ulls tancats i els cobres 50 leurus. i segur que els funcionarà en plan placebo!
A mi sempre m'ha fet enveja aquesta energia positiva que despreneu una part de la família: tu, el papi i l'àvia Carmen. la mamà i jo sempre tindrem cara de berrinche. I a la mare, des que fa Taichi i aquestes coses se li ha suavitzat el posat, però jo cada dia estic amb les cervicals més tensades i la mandíbula més preta. I un dia d'aquests mossegaré algú. No crec que pogués aprovar la prova d'accés al budisme...
Publica un comentari a l'entrada