Vida en forma

Ja he tornat a picar: m'he apuntat al gimnàs. La idea és la de convertir-ho (fins que me'n cansi) en una rutina diària més. Com que no he hagut de pagar inscripció, prometo que si porto més de dos mesos sense anar-hi, me n'esborro, que no està l'any cm per anar fent subvencions.

Suposo que l'aniversari m'ha fet pensar que he de fer alguna cosa de profit amb la meva salut, mirar de moure'm una mica i evitar que la meva esquena acabi de prendre forma de butaca. A veure què dura! Espero que com a mínim pugui arribar a l'estiu i complir amb l'operació bikini.

37

Encara estic més a prop dels 35 que dels 40. L'any que ve, ja en parlarem! De moment, l'aniversari no podia haver començat millor. Amb el dia de festa obra i gràcia del conveni de publicistes, m'he fet un esmorzar amb el millor pa que hem aconseguit fins ara (i que està boníssim), una sessió de felicitacions via email, facebook, sms, i telèfon, passejadeta amb el Nano, i ara toca sessió de depilació i acicalamiento personal, apuntar-me al DIR, dinar unes ostretes amb cava, recollir la moto del mecànic, compres diverses i sopar amb les amigues. Un dia complet!!!

PS. A veure si demà puc actualitzar amb foto pròpia!

El perímetre de seguretat

Diversos estudis recents i molt publicitats han constatat la relació entre el risc de patir alguna malaltia cardiovascular i la mida del perímetre abdominal. Així, en comptes de reduir quilos en general, el que hauríem de fer és concentrar-nos en reduir panxa. Els riscos es multipliquen a partir de 102cm. en els homes i 88cm. en les dones. Puessiqué!

I jo que em pensava que, sent periodista, la piràmide dels aliments també l'havia d'invertir (broma periodística)!

Senyals

En determinats moments de la meva vida, he rebut intensos senyals que m'anunciaven canvis o camins a seguir. Alguns d'ells eren molt clars i era impossible resistir-s'hi. No és que cregui en el destí o en les premocions, però tampoc hi deixo de creure. Senzillament crec que vaig seguint un camí i que, de tant en tant, el camí sembla que prengui dues direccions i jo hagi d'escollir, i alguna cosa em dóna pistes. Potser és allò que anomenen sisè sentit.

Fins l'any passat, el meu camí era una llarga autopista, sense bifurcacions (amb certs peatges que s'havien d'anar pagant) però que conduia ràpida i còmodament al destí.

Ara em trobo en un caminet ple d'encreuaments. També té la seva gràcia, és bonic el camí, però m'obliga a estar atenta, a prémer cada dos per tres el botó de la intuïció, per saber per on tirar. Senyals i més senyals.

Anotació al marge: Sort que les ones cerebrals són silencioses!

Algú m'ha canviat la mà esquerra

Mireu-vos els palmells de les mans i analitzeu les seves línies. Són més o menys iguals les dues mans? Les meves són radicalment diferents. He fet una enquesta a la feina i la totalitat dels meus companys les tenen iguals. Què deu voler dir? Ara m'estic emparanoiant!

2+2=5

Avui tenia una reunió a primera hora (al que jo anomeno primera hora, és clar) i, com que era a peu de línia blava, he agafat el metro per anar-hi. L'experiència ha estat molt gratificant. Sense les aglomeracions del que la resta de la humanitat anomena primera hora, amb l'ipod a tota castanya, calefacció en comptes d'un vent gelat que et talla la cara i amb la tranquil·litat de saber que arribaria puntual.

Només posar-me els cascos m'ha sonat "2+2=5", de Radiohead, una cançó que m'encanta. Em recorda per una banda que res és com ens ho han ensenyat, que hem d'aprendre a posar en dubte els dogmes, però també que una suma sempre porta un valor afegit.

És genial que el fet de posar-se uns petits altaveus a les orelles aconsegueixi que tot un vagó de metro i la resta de gent que hi ha a dins desaparegui i es transformi en una platja, una sabata vermella amb topos blancs, el Jasper National Park o la Plaça Roja!

Foto-Opportunity

Pel meu cumple he demanat a la família una càmera de fotos d'aquestes que no pesen gens i es poden dur a la bossa. Aquesta petició té dos objectius: L'objectiu núm.1 és no deixar de fer aquelles fotos que ens anem trobant pel carrer, de camí de casa a la feina o quan es torna de festa, com aquells peus que sortien d'un contenidor l'altre dia, Anna. El segon objectiu, subsidiari del primer, és convertir (de mica en mica) aquest blog en un fotoblog. Ja me n'he cansat de tirar de Google Imágenes i similars. A veure si practicant una mica més, aconsegueixo fer alguna foto digna.

PS. Si us pensàveu que el tema d'avui seria l'Obama, ja veieu que anàveu equivocats. Ja en començo a tenir saturació, i això que acaba de començar!!!

La síndrome del full en blanc

Segur que us ha passat alguna vegada que voleu actualitzar el blog però no teniu res a dir o no us vé la inspiració. Us poseu davant la pantalla, amb l'espai en blanc però res, no flueixen les paraules. A mi em passa molt. No tant per actualitzar el blog (últimament estic força prolífica), com quan treballo i he de redactar qualsevol cosa. Només de veure la pàgina en blanc, m'entren tots els mals. Una solució que funciona és fer un "guardar como" d'algun altre document similar, només per poder veure lletretes, o una estructura, un títol, que reengegui la maquinària inspiradora. És com quan es té insomni, que diuen que mai convé aixecar-se i posar la tele. El que convé és crear la "mise en place", estirar-se i tancar els ulls i finalment la son arriba.

La foto

Avui els meus companys de l'oficina de Londres m'han demanat una foto per il·lustrar una presentació. Però no servia qualsevol foto, com les que normalment fem servir per les presentacions, amb el vestit formal i el color corporatiu al darrera. Havia de ser en plan relax, fent esport i, a poder ser, lluint una peça de roba amb la marca del client. Ostres! En plan relax, sí que en tinc. Portant la marca, també. Però fent esport??????? Ai, que potser n'hauria de fer més?! Estic a temps de fer-me el propòsit d'any nou??

Milk

Avui he anat al cinema (per fi) i he vist "Milk". Hi he anat perquè me l'havien recomanada, perquè sembla que optarà a més d'un Oscar i (last but not least) perquè m'interessa el tema. Ja sabeu que no sóc precisament cap activista de la causa, però està bé saber que avui en aquest país dues persones del mateix sexe ens podem casar i adoptar fills, gràcies a persones com aquest Harvey Milk.

La peli està molt bé i el Sean Penn està magnífic (com sempre), o sigui que us la recomano!

Una retranca bárbara!

El món s'ha tornat boig. Acabo de veure a El Mundo l'anunci de l'entrevista "insòlita" que els ha concedit la Soraya Sáenz de Santamaria, portaveu del PP, i on, entre altres coses, diu que "Yo me casé con un hombre que tiene una retranca bárbara"! Les fotos són tremendes també, amb la tal Soraya, striking the pose. Jo és que flipo!

Dels ratolins als "jalapeños"

Avui m'ha vingut una ànsia de sucre després de dinar i he baixat al quiosc a comprar-me unes xuxes. Quan érem petits les xuxes tenien forma de ratolí i de cuc, per emular els visitants de la sèrie "V". Avui n'hi ha de mil formes, colors, sabors, amb o sense pica-pica, un univers de xuxes que en la nostra època no existia. Concretament n'hi ha una, amb forma de "jalapeño", que pica tan o més que un "jalapeño" de veritat. Ves quines coses! Com és que si tot el menjar del súper ha de portar l'etiqueta amb els ingredients i la informació nutricional i les xuxes, no?

Ai, quin mono!!!!!

Quan era més jove em vaig patejar Europa vàries vegades (en tren, en autocar, en avió, en cotxe,...) i els últims anys la meva economia m'havia permès apuntar altres continents per desfogar-me de les ànsies viatjadores. Aquest any que la crisi ens obliga a quedar-nos més a casa, m'ha entrat un mono de viatjar que no me'l trec de sobre. Tinc ganes de tornar a Copenhagen, a visitar la meva amiga Lisbeth; de revisitar la vella i bella Itàlia, a les caletes de Lecce, als carrerons de Nàpols, les places de Roma i els prats i esglésies de la Toscana; de descobrir les meravelles dels Estats Units, mentre aprofito per fer la visita anual a NY; de fotografiar els colors de l'Índia o del Vietnam o de Tailàndia o de qualsevol altre país asiàtic; de comprovar com és de bonic Sudàfrica, després d'haver sentit els relats d'en Ralph; de gaudir de l'estiu austral i fer una escapada al febrer a Argentina o Xile.......

No en teniu ganes? Quin destí us crida més?

Cinc segons de diferència

A vegades tinc la sensació que tenim una vida que transcorre en paral·lel a la nostra però cinc segons més endavant. Aquests cinc segons de diferència són els que fan que tot sigui totalment diferent de la nostra vida habitual. És una vida on passen les opcions B, els "que hauria passat si en comptes de.....". Normalment, per la nostra salut mental, no tenim consciència d'aquesta altra vida, però ahir se'm va revelar, diàfana i, durant una estona, vaig pensar que era una pena que la vida de debò no sigui l'altra.

Ara encara estic una mica atordida, confusa, perquè recordo la meva visió d'ahir però alguna cosa dins meu em diu que la vida "normal" és la que em toca viure, no l'altra, que si les intercanviés, el resultat, al cap d'un temps, seria el mateix, que voldria l'altra vida. I estic lluitant contra el desig de trucar a la porta de l'altra opció. Espero que els mecanismes de defensa funcionin, que hi hagi alguna cosa, estil destí, que faci que no em penedeixi d'haver escollit l'opció A, o que em faci oblidar l'existència del B.

L'altra grip

No sé ben bé què ha passat aquestes festes, però sembla que una epidèmia de ruptures amoroses ha assolat Catalunya i part de l'estranger. Potser les nevades han dut el fred als cors, o potser la grip ha causat uns efectes secundaris inesperats, o potser la crisi econòmica ha fet que ens replantegem la vida i vulguem buscar en l'any nou l'altre sentit que els xinesos donen a la paraula crisi, és a dir, oportunitat, i això passa per voler començar de zero.

Són cicles que es tanquen i esperem que uns altres s'obrin al mateix temps. De moment, però, no deixo de tenir una sensació com d'haver tornat a la casella de sortida, com si, després d'haver tingut el cor tancat en una capsa per no notar-lo, ara me l'hagués tornat a posar al pit. Uix!

Jo també en vull!

Tampoc és que vulgui que Barcelona quedi col·lapsada, ni que no pugui treure el cotxe del pàrking, ni que hagi de posar la calefacció a 30º per compensar el fred de fora, ni que el Nano s'encostipi, però una miqueta de neu a Barcelona, quatre flocs, sí que em ve de gust! Vaaaaaa, si no és aquest any, ja veig que no serà mai!

Vull neu!!!

Horror!!! Estic d’acord amb Esperanza Aguirre!!

Suposo que esteu al corrent de la polèmica sobre el vestit escollit per la Chacon per la Pasqua Militar (per cert, la Pasqua no és una cosa de setmana santa, més que de Nadal?). Avui he escoltat les declaracions d’Esperanza Aguirre al respecte i no he pogut fer més, he hagut d’estar d’acord amb ella, malgrat el repelús que em fa coincidir amb una “tipeja” de la seva condició. La seva frase textual ha estat: “Como mujer que se dedica a la política, me indigna que sea motivo de discusión lo que nos ponemos, cómo nos peinamos, y como nos cortamos el pelo... eso no pasa con los hombres. Me niego a discutir sobre esta cuestión”. Olé! Y olé la Chacon per fer aquestes coses (i per la tria del vestit en sí, estava guapíssima).

Tastimuuuuuuuuuuuuuuu

Aquest passat Sant Esteve, una de les meves cosines petites (que ja té 14 anys) em va dir que no és al Facebook perquè ja té un Fotolog, i me'n va donar l'adreça perquè el llegís.

Passada la primera impressió d'horror per tantes faltes d'ortografia i pel llenguatge "a l'estil mòbil" (ja sabeu, sense vocals, fent "dl", k enlloc de qu, etc...), he vist una cosa que m'encanta d'aquesta joventut que corre ara pel món (em sento iaia!), i és que contínuament s'estan dient que s'estimen. S'ho diuen entre amigues, entre amics, entre nois i noies, entre germanes,... La nostra generació tenim un problema per dir-la sovint aquesta paraula, tan bonica com és!

O sigui que aprofito aquest bloc per dir-vos que us ESTIMO molt!!!

La Talaia

Els meus avis tenien una casa en una urbanització penjada a la muntanya al Penedès. Nosaltres hi passàvem alguns dies a l'estiu o per setmana santa. A la meva germana i a mi ens encantava perquè ens podíem ajuntar tota la gran família i estar amb els nostres cosins, i ser lliures per la muntanya, amb les bicis, la Pinky, la gossa dels meus avis,...però els meus pares s'hi avorrien molt i per això només hi anàvem molt de tant en tant.

La urbanització havia tingut els seus anys de bonança, amb autocars plens de francesos parant a l'hotel, i el Club, que tenia una piscina espectacular. Les festes majors eren un dispendi de sardinades populars, balls de nit, gymcanes que cotxes engalanats i helicòpters aterrant al camp de futbol.

Amb els anys, vam deixar d'anar-hi i la meva àvia va vendre's la casa.

Fa uns dies hi vaig passar, per curiositat, i em va caure l'ànima als peus. La urbanització semblava un poble de l'oest, amb gossos semi-abandonats per tot arreu, edificis cremats, cases derruïdes, desolat,...una llàstima.

Per sort, el que havia estat casa nostra estava en molt bon estat (potser millor que amb nosaltres i tot), però ja ho diuen, els mites és millor que ho segueixin sent!