diumenge, 4 de gener de 2009

La Talaia


Els meus avis tenien una casa en una urbanització penjada a la muntanya al Penedès. Nosaltres hi passàvem alguns dies a l'estiu o per setmana santa. A la meva germana i a mi ens encantava perquè ens podíem ajuntar tota la gran família i estar amb els nostres cosins, i ser lliures per la muntanya, amb les bicis, la Pinky, la gossa dels meus avis,...però els meus pares s'hi avorrien molt i per això només hi anàvem molt de tant en tant.

La urbanització havia tingut els seus anys de bonança, amb autocars plens de francesos parant a l'hotel, i el Club, que tenia una piscina espectacular. Les festes majors eren un dispendi de sardinades populars, balls de nit, gymcanes que cotxes engalanats i helicòpters aterrant al camp de futbol.

Amb els anys, vam deixar d'anar-hi i la meva àvia va vendre's la casa.

Fa uns dies hi vaig passar, per curiositat, i em va caure l'ànima als peus. La urbanització semblava un poble de l'oest, amb gossos semi-abandonats per tot arreu, edificis cremats, cases derruïdes, desolat,...una llàstima.

Per sort, el que havia estat casa nostra estava en molt bon estat (potser millor que amb nosaltres i tot), però ja ho diuen, els mites és millor que ho segueixin sent!

1 comentari:

La Violeta ha dit...

Marta, jo, que hi havia estat, i també a la famosa Moixeta (al costat), he de dir que ja fa anys que tenien totes dues urbanitzacions un aspecte molt deixat... Els jocs d'infantesa no t'ho permetien veure però no crec que mai fos Falcon Crest... lamento dir-te...