Divendres passat vaig estar 5 hores en un curs d'Intel·ligència Emocional. Era "mi primera vez". Ja feia temps que havia sentit a parlar del "conceto", però realment no en tenia ni idea de què anava. Més aviat pensava que seria un altre rotllo sobre treballar en equip, el lideratge i aquestes coses que, de tant en tant, multinacionacionals com la que em paga ens fan empassar.
Em vaig sorprendre gratament amb la xerrada. Si se n’extreuen els missatges nocius ocults (com que heu de treballar més, i a sobre estar contents) o els sectaris, i et quedes amb algunes idees que pots perfectament adaptar a la teva necessitat vital, i sumar a les paranoies mentals pròpies, la cosa és interessant.
No us pegaré el rotllo, no patiu, només us deixo quatre apunts que m’han quedat pel cap:
- Hi ha una cosa que es diu “Sincronicitat” (i que em va semblar entendre que ve de la física quàntica, que es veu que està de moda ara) i que ve a dir que quan les coses et passen potser no entens perquè et passen, però que amb la perspectiva del temps prenen sentit. Cal veure el discurs de l’Steve Jobs (el creador del Mac).
- Dels 0 als 3 anys és quan ens formem emocionalment, per tant, pels que teniu fills d’aquesta edat o en penseu tenir, cal donar als nens molt amor (que ja se suposa), tocar-los molt, i fer-los perdre les pors. Les paraules, les actituds, s’imprimeixen al nostre cervell límbic (o emocional) i el moldegen. Per això cal evitar els NO!, la mala llet,... Es veu que hi ha un japonès que es diu Masaru Emoto que ha demostrat que les molècules (?) d’aigua canvien en funció de si reben bon o mal rotllo.
- Dels 6 als 12 és quan prenem els valors que regiran les nostres vides.
- Dels 3 als 6, no sé què passa.
- Hem de parar i pensar on volem estar d’aquí a uns anys, amb qui, i fent què. Si ho podem visualitzar, ho podrem aconseguir. Hem d’escoltar-nos més i fer cas del nostre cos.
- Mal asunto si et va bé fent alguna cosa que no t’agrada.
- La felicitat no és aconseguir les coses, sinó lluitar per aconseguir-les, la il·lusió.
Ja sé que darrera d’aquest discurs, que a més d’un de nosaltres ens va fer pensar en dimitir, en realitat hi ha una estratègia per fer-nos produir més (i a sobre estar més contents de fer guanyar diners al Sr. B.), però a mi em va picar la curiositat.
http://www.oshogulaab.com/NUEVAFISICA/Mensajes_del_Agua.htm
http://www.applesfera.com/2007/03/24-video-discurso-de-steve-jobs-en-stanford-subtitulado
dissabte, 15 de setembre del 2007
Stay Hungry. Stay Foolish.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Jo tinc un 'però' al que exposes. Això de parar-se a pensar que vols fer d'aquí uns anys, com i amb qui... crec que s'ha de canviar per què vols fer ARA MATEIX. D'ací uns anys no pots saber què serà de tu.
Potser sona massa rotllito 'carpe diem', però noia, és la lliçó namber uan.
Sí, sí, també hi ha això del carpe diem, però el que diuen és que no es tracta només del viure el present sinó de viure'l amb il·lusió (no atocinadament) i per tant és necessari tenir objectius (tot i que no calq ue siguin a 10 anys vista!).
Estic d'acord amb tu, chati. Va bé marcar-se uns objectius, però que no siguin molt ambiciosos, que sinó, amb els anys, mires enrera, veus què no has aconseguit, i és quan venen les crisis d'identitat.
Ara, això sí, si la feina no t'agrada, canvia-la, si pots, perquè pensa que ens passem més hores a la feina que fora d'ella, i si no la disfrutes, quina vida de merda, no?
Jopé, quan més llegeixo, més veig que el meu canvi és necessari i imminent. Avui m'ha passat el que feia anys que no em passava, que així que he arribat a la feina m'han agafat tots els mals, no tinc cap ganes de fer el que faig, res no em motiva (de la feina), tinc el cap a Tombuktú...
Divendres em van deixar un escrit d'un filòsof hindú i la cosa també va per aquí. No prejutjar les coses i les persones pel que ens defineixen les paraules: és a dir, si ens diuen tal persona és enginyer i tal altra és mosso de càrrega, ja estem prefigurant una imatge de poder/intel.ligència o el que sigui en el primer cas i de mindundi en el segon, sense pensar en persones primer de tot.
Estic molt al principi però la cosa va de "l'art de viure": aprendre a apreciar l'avui sense esperar el demà. I fer les coses en el moment que les sents. Aquest és el procés en el que estic jo ara.
Vio,
m'has d'explicar, pero JA, què t'està passant! que l'últim cop que et vaig veure estaves fresca com una rosa i m'estàs preocupant, amb el teu Bloc!
muac
Publica un comentari a l'entrada