divendres, 20 de febrer de 2009

Estic badoc

Ja es passen èpoques així, que una està com a la lluna de València, i no té perquè tenir a veure amb res en especial. Simplement s'entra en un estat d'embadaliment, d'estar despistada, de no parar atenció al què passa fora perquè dins del cap hi ha molt soroll. I normalment, quan em passa que estic així, les coses més petites em fan un efecte com d'hipnosi. Em podria passar hores mirant com gira i es reflecteix la llum en una bola de discoteca, o mirant con neden uns peixets en un aquari, o com gira un molinet de vent. I em passa que o bé no sento què em diuen perquè estic massa concentrada endins o, tot el contrari, he de rellegir la mateixa frase 30 vegades perquè no em concentro.

No és la primera vegada que reconec aquests símptomes i sé que és transitori. De sobte un dia deixaré de badar, la intensitat dels pensaments baixarà i tornaré a connectar interior i exterior com cal. Com cal? També té la seva gràcia badar de tant en tant, no us penseu!

4 comentaris:

La Violeta ha dit...

Hi estic d'acord. A casa (a la família) ens passa que ens "encantem". Ens quedem uns segons mirant l'infinit, amb la ment en blanc, desconnectats de tot. Ma mare ho reconeix de seguida: "que estàs encantada?". I la veritat és que m'encanta (que valgui la redundància). Em relaxa estar encara que sigui uns segons desconnectada. Fins i tot em relaxa la vista, el no haver-me de fixar en res concret.
I això de llegir una cosa 10 vegades... Ahir mateix estava llegint al llit i quan vaig haver de rellegir la mateixa línia per sisena vegada vaig decidir que més valia plegar. Tinc tantes coses al cap, aquests dies, que llegeixo una cosa mentre penso en una altra. I això no és per badar, és excés d'activitat, però que consti que m'encanta badar!

desficiosa ha dit...

A mi també em passa... però no acabe d'identificar si segueix un patró o passa perquè passa i prou...

Lanita (algodón & poliéster) ha dit...

me adhiero completamente a... ¿de qué estábamos hablando...?
yo llevo dos semanas en ese estado de tontería permanente... con una sonrisa imbécil en la cara y la mente ocupada en una única cosa...
:-)

el otro dia, sin ir más lejos, se me olvidó desayunar...!

Violeta ha dit...

Lanita, hay algo que no nos hayas contado?!