Facebook

Fins que me'n cansi, ja tinc joguineta nova. Es veu que s'ha d'estar al dia de les noves tecnologies, així que m'hi he posat i he enredat alguns col·legues (si no, l'invent no té ni p... gràcia). De moment ja he vist que serveix per recomanar restaurants, enviar-se missatgets, jugar a endevinar coses (pelis, geografia,...) i veure qui és amic de qui.

No crec que duri gaire la falera, però de moment és distret.

http://www.facebook.com/profile.php?id=821008479

Doneu-me Primperan!!!!!!!

L’altre dia, comentant la separació de la infanta, em van dir que pròximament hi hauria una sonadíssima separació que causaria més rebombori que la de l’Elena (que tampoc no n’ha causat tanta, dic jo).

Avui llegeixo que l’Ansar y la Botella han emès un comunicat per desmentir el rumor de la seva separació, causada presumiblement per una tercera persona que l’Ansar hauria conegut als Estats Units. No sé per què tants escarafalls, si ja teníem notícia de l’idil·li entre el ser amb el bigoti més fastigós del planeta i el president de menys caletre de tots els que han governat els USA!

Pel que diuen els Ansars al comunicat, el rumor es tracta d’una acció més en el marc de la intensa campanya de descrèdit de l’expresident. Com si calgués fer res extra per desacreditar-lo!

Ecs, em pensava que amb perdre’l de vista se’m passaria el fàstic, però no.

Vacances, ja!

Avui hem estat dinant a casa la Gemma i el Jordi, i ens han explicat la planificació del seu proper viatge a Austràlia: que si anirem d'aquí a allà, que si veurem la gran barrera del corall, que si llogarem una autocaravana per fer una ruta pel desert, que si l'Uluru, que si els koales i els cangurs...

Grrrrrrrrrrrrrrr, quina enveja gaurdir de l'estiu en ple hivern, fer un mes i pico de vacances i viatjar!!!!!

Depressió Post-Curs de Fotografia!

Fa uns dies us vaig parlar del curs de fotografia que estic fent els dimarts al Centre Cívic Can Felipa. Us vaig explicar que el profe es postula com una espècie de Dr. House i que ens dóna molta canya.

Passades unes setmanes, el Dr. House ha resultat ser un profe fantàstic. El pobre es curra un curs que no es mereix alguna de les presents a classe, que no para d’interrompre’l i de fer perdre el temps a la resta d’alumnes amb preguntes que, no és que siguin tontes, sinó que directament no tenen res a veure amb el tema que s’està tractant. La gent està mooooooooolt trompeta!

Realment estem traient força profit dels escassos 40 euros que ens ha costat el curs. Tot i això, aquest curs també ens ha portat, a algunes, conseqüències que, a priori, semblen negatives, però que esperem que a la llarga no ho siguin tant.

D’entrada, hem reduït d’una manera radical el número de fotografies que fem. No és que no agafem la càmera, que de voluntat sí que en tenim, és que cap enquadrament ens sembla prou bo, cap composició ens queda bé.

D’altra banda, llençaríem a les escombraries el 98% de les fotografies que hem fet abans del curs. Imatges que ens feien sentir orgulloses de la nostra capacitat artística i que ens servien per matxacar els amics amb orgull de fotògrafes del National Geographic, ara són un autèntic trunyo, amb poca profunditat de camp o l’horitzó caigut o amb poc contrast, o amb amputacions, dominants blaves o verdes,...Vaja, que potser més ens hauria valgut apuntar-nos a macramé o puntes de coixí i seguir pensant que som Cartier-Bresson o Robert Capa!

Qüestió de malucs!

Las mujeres con caderas anchas y sus hijos tienen un mayor coeficiente intelectual

LONDRES.- De sobra se sabía que los hombres encuentran más atractivas a las mujeres 'con curvas' y que estas mujeres viven más tiempo. Ahora, sin embargo, nuevas investigaciones indican que las mujeres con la típica figura de 'reloj de arena' son más listas y tienen también hijos más inteligentes.

El estudio ha averiguado que las mujeres con caderas anchas bien marcadas y cinturitas de avispa son más inteligentes que las que son más orondas o más escurridas de cuerpo. La investigación, que se publicará esta semana en la revista 'Evolution and Human Behaviour', parece indicar que estas mujeres dan a luz a niños más inteligentes, posiblemente como consecuencia de los niveles más altos de ácidos grasos de omega-3 que acumulan en las caderas.

A mi, de malucs, no me’n falten ;-)

Mono de tele!

Portem mig cap de setmana que només podem veure TV3. Hem trigat una mica en descobrir que és cosa de l’antena i ja hem quedat amb el president de la comunitat que demà avisaran el nostre “antenista de confiança”.

Estem desesperades només de pensar que demà ens podem perdre la Betty (que li diem nosaltres) o sigui “Bea, la fea”. Tv3 no està malament, però trobem a faltar una mica de tele-merda. Què hi farem.

¡Andorra, qué bella eres!

Ahir vam fer el nostre viatge anual a Andorra. Portàvem una llista força llarga de coses per comprar. Ja se sap, a Andorra s’hi pot anar un cop l’any a comprar, si pot ser, coses cares, i moltes de manera que surti a compte la benzina, el dinar i els peatges.

Les àvies, quan hi anaven fa anys, portaven sucre, xocolata, mantega salada, tabac i paraigües (?). La meva es tornava boja per anar-hi i quan sabia d’algú que hi havia d’anar passava una llista que ni les del Reis per Nadal.

Jo no hi sóc assidua, de fet, la primera vegada que sóc conscient d’haver anat a Andorra va ser l’any passat, i procurem no perdre encara més el caletre amb les compres: només coses que realment necessitem i que val la pena comprar allà.

En resum, una pallissa de cotxe però unes molt bones compres. La targeta de crèdit, però, no està tan contenta.

Toma castanya!!!

De petits no sabíem res de cap Halloween, però avui per tot arreu només hi ha grans carbasses amb dents de Dràcula, mans de l’home llop i anuncis de Port Aventura amb la festa de l’any! Ecs.

Reivindico des d’aquí la nostra CASTANYADA de tota la vida! Amb les castanyes xurrascades (per cert, ja gairebé no en queden de castanyeres!), els moniatos dolcets, i per suposat els panellets amb el vi dolç.

Però que demani seguir amb la tradició de la Castanyada no vol dir que defugi de la innovació i modernitat. Aquest any m’han sorprès nous gustos de panellets: com els de pera amb xocolata, codonyat, rosa, figa,...magnífics! Són el complement perfecte pels meus preferits: els de pinyons. I és que una no deixa de ser una clàssica, en el fons!

Bona Castanyada!

Sarkozy agafa el "portante"

“Sarkozy se marcha en mitad de una entrevista porque le preguntaron por Cécilia.”

Com diria la meva àvia: “menut un, el Sarkozy!”. Aquests francesos se’n penediran tota la vida d’haver triat un president com aquest.

Es veu que el paio estava en plena entrevista per un “60 Minuts” de la CBS i, en preguntar-li per la seva (properament) exdona, va agafar el portante i els va deixar plantats. Tot això va passar abans que digués públicament que es divorciaran.

Sarkozy no només se’n va anar a mitja entrevista, quan hauria de tenir assajadíssima la resposta de “dels meus temes privats no en parlo” (tot i que un càrrec com el seu comporta, crec jo, alguns sacrificis), sinó que va marxar titllant l’entrevista d’”estúpida” i el seu propi cap de premsa d’”imbècil”.

I jo em queixo dels meus clients!!! Pobre cap de premsa, el què deu haver d’aguantar amb aquest individu!

Ara sí que veig que s'apropa el Nadal!

Doncs sí, avui, per primer cop aquesta temporada, me n'he adonat que el Nadal és aquí mateix. I és que la Mari, d'administració (a que sona a Feli, l'esteticienne?) ens ha enviat el ja tradicional email preguntant qui voldrà loteria de Nadal de l'empresa, que ens el descompten de la paga de Nadal i que toca segur, aquest any sí, i ens podrem retirar tots i deixar l'empresa buida, jaja.

Però si fa quatre dies que érem al Cabo de Gata!!! Si encara tinc la síndrome postvacacional!!! Tinc la sensació que cada any me l'avancen, el Nadal, i és clar, després, el primer semestre de l'any se'ns fa etern.

Bé, ens haurem d'anar mentalitzant per fer-nos pujar (com si fos la llet després de parir) l'esperit nadalenc, que després n'hi ha que em renyen.

Bon Nadal a tothom!!!

L'Espinetada

Espinetada: reunió anual o bianual de la família Espinet a l’Alguaire (poble natal del patriarca Ramon Espinet) que consisteix bàsicament en lluitar fins a la mort per menjar més cargols que ningú, trepitjant qui faci falta, utilitzant enganys, males arts, suborns, pactes o vendes de l’ànima al diable si és necessari.

Així doncs, ahir dia 20 de novembre va tenir lloc la 4a. Espinetada. Érem 38 aquesta vegada, comptant el més petit de tots, el Guillem del Xavi i la Susanna. Se suposa que l’any que ve, amb la presència del Pau i família (absents enguany) es batrà el rècord d’assistència.

El guanyador de la menjada de cargols va ser, com sempre, el Xavi. Continua imbatible. Jo vaig fer el que vaig poder, però no vaig superar el gran mestre cargoler. Seguiré entrenant i l’any que ve o l’altre ens tornarem a veure les cares.

Ps. Aquesta foto que no la vegi el profe de Can Felipa, que no m'aprova ni per casualitat!

Perdona, ets budista?

No ho puc evitar: aquest home em cau la mar de bé! No sóc una persona religiosa (ja em coneixeu) però és veure-li la carona i pensar que és una bona persona. En el fons m’agradaria poder ser budista (la meva afecció per la carn roja i un sentit del ridícul espantós només de pensar en articular sons com ommmmmmmmmmm, etc...m’ho impedeixen). M’agrada el bon rotllo que té, que es basi en fer el bé, però el bé de veritat, perquè es vol millorar com a persona i no per por a un càstig diví.


Al voltant del budisme tinc dues anècdotes per explicar:

Fa uns anys, quan treballava per un xalat que tenia un xiringuito de comunicació i publicitat que feia por (de tan cutre), vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en l’organització de la visita a Barcelona de la germana del Dalai Lama, la Jetsun Pema. Es dedicava, a Dharamshala, a presidir un conjunt d’escoles per a nens tibetans exiliats, com ells, a l’Índia. L’experiència va ser fantàstica. Ella va resultar ser una persona molt senzilla, amable, simpàtica, i em va regalar el seu mocador blanc (és tradició al Tibet de lliurar un mocador d’aquests quan coneixes algú). Es veu que el seu germà també és així de “campetxano”.

D’altra banda, estant en un pub a Londres, l’any 98, se’m va apropar una noia i em va preguntar si jo era budista. Va dir que feia estona que se’m mirava i que la meva cara li transmetia una calma només pròpia d’algú que fa meditació i que té l’ànima molt pura. En dir-li que no, es va estranyar i va tornar al seu lloc. No li vaig donar més importància fins que un parell d’anys més tard, en un restaurant de Copenhague, em va tornar a passar exactament el mateix: se’m va apropar (aquesta vegada) un noi i em va repetir gairebé amb les mateixes paraules la pregunta. Flipant, però el “ris” encara es va arrissar més! Tres o quatre anys més tard, vaig contactar amb un noi indi a Barcelona per fer un intercanvi d’idiomes (anglès-català) per practicar una mica. Només ens vam veure un cop perquè no ens posàvem d’acord amb els dies per veure’ns però va donar-li temps a preguntar-me si era budista! Li vaig explicar que amb ell ja era la tercera vegada que m’ho preguntaven i em va dir que realment tinc (o tenia, perquè després de treballar 10 anys a B. crec que ja no me’n queda de calma i bon rotllo) una aura molt clara i no-sé-què més d’energia positiva.

Així doncs, com diria ma mare, el tema budista em “llame”, em crida. Quin bon rotllo! Llàstima que el pobre Dalai Lama s’hagi de veure amb l’indesitjable del Bush per poder aconseguir, no sé sap quan, lliurar-se dels xinesos i poder tornar al seu país. Free Tibet!

Ressaca de Telefònica

Avui no he fotut ni xapa! Ho he de reconèixer. Però és que la intensitat de la setmana passada, amb la presentació de Telefònica, m’ha deixat sense forces.

I la pregunta ara és: i com has passat 8 hores al despatx sense fer res de profit? Se t’hauran fet eternes...Què va! M’han passat volant. He aprofitat que no volia fer cap esforç intel·lectual per endreçar-me la taula i els armaris, llegir-me La Vanguardia i El País de dalt a baix, revisar el meu correu, entrar a veure si el profe de fotografia m’havia deixat a parir després d’enviar-li la meva proposta de foto de la llauna, classificar per carpetes els 200 emails rebuts des de l’últim cop que vaig fer aquesta operació, xerrar amb l’Ariadna, fer-me dos cafetons, enviar alguns emails (molts, de feina, que consti), parlar amb la Berta, trucar el del “seguro” per modificar les nostres dades bancàries,...i algunes cosetes més encara més menors.

Un dia laboral perfecte!

Curs de fotografia digital

Abans de res, mil disculpes per haver desaparegut del panorama bloquístic. Ja sé que no hauria de ser excusa (i més després dels post que he anat posant sobre la necessitat de canvi de feina o,almenys, de xip) però un projecte per Telefónica m’ha deixat exhausta i sense ganes de connectar l’ordinador en arribar a casa. En fi.

Com a part d’un procés de recuperació del propi temps lliure, m’he apuntat a un curs de fotografia digital al Centre Cívic Can Felipa al Poblenou (lluny de casa perquè m’he deixat arrossegar per l’Anna, que és del barri). El profe s’autodefineix com un Dr.House però en profe. A les classes és catxondo, una mica repetitiu, però sembla que sap de què parla. Ara bé, ha creat un espai a Internet per anar penjant les fotos que li enviem amb els seus comentaris, i aquí és IM-PLA-CA-BLE. Algunes de les perles que ha deixat anar són:

“Hem d’aprendre a saber quan NO hem de fer la foto”

"A la paperera, sense pietat”

“El punt de vista en picat, l’amputació de part del ca i un fons poc atractiu fan que sota el meu punt de vista sigui una foto completament fallida”

“Foto caòtica, sobreexposada on ni motiu, ni enquadrament ni composició aporten res positiu”

"El Photoshop poc o res pot fer per aquesta imatge”

“Imatge amb bones intencions però que fracassa”

I així amb gairebé totes les fotos! N’hi ha ben poques que es salvin de la crema!
El grup de classe també és per comentar: 6 o 7 “marujes”, l’Anna i jo. Tremendo. N’hi ha una, l’Àngels, que és d’aquestes dones de mitjana edat, emperifollada i perfumada amb Opium, parladora i extravertida, que una de dos: o envia el profe a prendre pel sac perquè li critica les seves “magnífiques” fotos, o acaba enrotllant-se amb ell.

Bé, ja us aniré explicant com evolucionem. De moment ja tenim deures per la setmana vinent: hem de fotografia una llauna de coca-cola. A veure què surt!

La impostora compulsiva

LA VANGUARDIA

La 'impostora' del 11-S es barcelonesa

Afirmaba que el atentado le dejó inválido el brazo y la realidad es que en Barcelona ya lo tenía así . Era una estrella, una de las 'supervivientes' del 11-S que mejor narraba sus 'vivencias' en el atentado. Una estrella caída: pocos se creen ya que ese día estuviera en el piso 78 de la torre sur del World Trade Center. Tania Head es en realidad la barcelonesa Alicia Esteve Head, una fabuladora de su propia vida.

Tremenda notícia! No sé si heu seguit el tema. Com pot una persona crear una mentida tan gran al voltant de la pròpia vida que fins i tot ella se l’acaba creient?

Alguns hem tingut més o menys a prop algun rondallaire d’aquests. Gent que t’explica proeses amoroses o que falseja sobre els estudis, i on la veritat és un 10% i la invenció l’altre 90%. Són mentiders compulsius, la major part d’ells inofensius. Són gent que passen desapercebuts i que només volen que se’ls faci una mica de cas. Gent que tenen una vida grisa i li volen, normalment de manera inconscient, donar una mica de salsa. De tant en tant, n’hi ha que se salten la “norma” de mantenir la mentida sota control i apareixen als mitjans, com és el cas d’aquesta Alícia Esteve o l’home aquell president d’Amical de Mauthausen, que ni tan sols havia passat pel camp de concentració.

A la feina en vam tenir una, d’aquestes mentideres compulsives. Va acabar dient que era la presidenta de la companyia i es va presentar a l’estiu a passar les vacances a casa d’un client a Mallorca, creient (equivocadament) que l’havia convidat (amb el conseqüent puteig de la seva dona) . També va passar com a despeses d’empresa els seus viatges d’oci a França i Anglaterra, adduint que hi tenia un possible client, i va explicar la seva profunda amistat amb la infanta Cristina (mentida que recolzava una foto d’elles dues, que en realitat havia estat totalment casual durant un event organitzat per B.). Almenys un parell de dies al mes venia de festa a la matinada i es quedava a dormir a la sala de juntes. Al porter li deia que havia sorgit una emergència amb un client, però quan passava a fer la ronda nocturna, se la trobava ballant descalça pel despatx amb la música a tot drap. Al final va acabar acomiadada de l’empresa (la dona del client de Mallorca va ser determinant) i ingressada en un psiquiàtric. Vés a saber què devia explicar a la gent de dins!

Mesquinesa

No explicaré els detalls, perquè no és plan publicar sobre la vida dels altres, però m'agradaria reflexionar amb vosaltres sobre la mesquinesa de l'ésser humà.

Jo sóc de les que pensen més o menys bé de la gent. Me’n refio fins que me la peguen (després, ja no). Tampoc és que sigui una ànima càndida, perquè fent la feina que faig me n’adono dia que a dia que hi ha gent molt podrida pel món.

Tot i així, quan m’assabento de gent propera que van pel món fotent als altres per pura avarícia, per exemple, m’al·lucina saber que dins dels nostres micro-móns també tenim llops i que la major part d’ells porten pell de xai (ho dic pels que saben que l’avarícia és un pecat capital i, malgrat que són creients practicants, el cometen salvatgement).

L’únic consol que ens queda és que aquesta mesquinesa no queda impune. No sé si els caurà un llamp o si els seus propis fantasmes interiors els faran embogir. Sí, crec que “tal faràs, tal trobaràs”, ja sabeu: allò del karma. Per això intento anar per la vida de la millor manera possible, mirant de no fer mal a ningú aposta. Dormo com un angelet.

Després dels últims dies parlant aquí i allà, amb uns i altres, de canvis de feina i, fins i tot, de vida, crec que hem arribat a un punt proper a la saturació. A partir d'ara ens hauríem de centrar només en explicar les novetats que es vagin succeint: que si el poble repoblat és meravellós, que si ens presentem a no sé quin programa de la tele i encetem una nova vida de concursants, que si he acabat el pràcticum i m’han fitxat de documentalista al “centre-més-guai-on-mai-hauria-pogut- somiar-que-hem-fitxessin”., etcétera.

Això sí, hauríem de fer-nos tots una promesa: cada matí, en despertar-nos hauríem de repertir en veu alta “ja queda menys pel canvi de vida”. Potser així un dia el farem de veritat i evitarem aquesta sensació de viure el dia de la marmota que ens inunda.

Bé, doncs, dit això, passo a ampliar un post de la nonsono sobre la MUY INTERESANTE TEORIA DEL GARBANZO.

La teoria no s’està provant certa. No sabem però (sempre ha de quedar lloc per a l’optimisme) si els últims resultats negatius són fruit del fracàs de la teoria o d’una simple qüestió estadística. Potser els resultats negatius se’ns estan acumulant al començament de l’enquesta!

En tot cas, sempre ens quedarà veure un capítol de “Bea la fea” i oblidar-nos de tot!

Cargol bover, jo també vindré!

El pròxim dia 20 s’ha convocat una nova edició de la ja tradicional Espinetada, que aplega, al voltant d’una llarga taula plena de cargols, a la flor i nata de la família.

Aquest any, però, alguns elements díscols han manifestat el seu desig de passar dels cargols i optar per un menú estàndard, i han demanat que aquells Espinets que durant anys han hagut d’amagar-se per la seva fòbia als magnífics mol·lusc gastròpods, surtin aquest 2007 de l’armari i demanin macarrons i pollastre amb patates. La polèmica està servida!

Al meu entendre, ser Espinet i amant del cargols és una mateixa cosa, forma part de la nostra essència. On hi hagi un bon bover a la llauna no cal que hi hagi res més. Això sí, sóc tolerant amb els dels macarrons. Al cap i a la fi, d’aquesta manera toquen més cargols per a la resta!

Què ve abans? L’ou o la gallina?

Ahir vaig saber que sóc responsable d’una “cagada” amb un client. Ahir les conseqüències de la pífia eren una incògnita, però avui hem sabut que l’abast és força heavy. No donaré detalls, però només us diré que al ministeri de Foment no estan gaire contents. La veritat, no crec que n’hi hagi per tant. La cagada existeix, sí, però tampoc no és com per fer-ne tanta safor!

La meva reacció ha estat inicialment de preocupació, però així com temps enrere m’hauria passat la nit pensant-hi i m’hauria deixat un dineral en almax a causa del neguit, em trobo ara que el meu cap pensa fredament que no hi guanyo res preocupant-me i que el pitjor que podria passar (que m’acomiadessin) no és tan dolent perquè cobraria un pico d’indemnització. D’altra banda, la meva condició de delegada sindical em blinda contra un acomiadament.

La qüestió és, estic passota davant de la cagada perquè estic cremada, si no estigués cremada no l’hauria cagat?

És que aquell dia de classe estava malalta

A veure si ens entenem: quina diferència hi ha entre òvul i ovòcit? En teoria els òvuls estan dins dels ovòcits però fins quan? Quina funció fa l'ovòcit?

És que quan ens ho van explicar al cole no ens van dir res de cap ovòcit i ara resulta que poden portar dins un o diversos òvuls.

Si algú de vosaltres es veu capaç d'explicar de què va tot això, li llenço el repte de fer-ho en aquest bloc. L'explicació de la wikipèdia no convenç (per si pensaveu recórrer a aquest recurs)!

Stay Hungry. Stay Foolish.

Divendres passat vaig estar 5 hores en un curs d'Intel·ligència Emocional. Era "mi primera vez". Ja feia temps que havia sentit a parlar del "conceto", però realment no en tenia ni idea de què anava. Més aviat pensava que seria un altre rotllo sobre treballar en equip, el lideratge i aquestes coses que, de tant en tant, multinacionacionals com la que em paga ens fan empassar.

Em vaig sorprendre gratament amb la xerrada. Si se n’extreuen els missatges nocius ocults (com que heu de treballar més, i a sobre estar contents) o els sectaris, i et quedes amb algunes idees que pots perfectament adaptar a la teva necessitat vital, i sumar a les paranoies mentals pròpies, la cosa és interessant.

No us pegaré el rotllo, no patiu, només us deixo quatre apunts que m’han quedat pel cap:

- Hi ha una cosa que es diu “Sincronicitat” (i que em va semblar entendre que ve de la física quàntica, que es veu que està de moda ara) i que ve a dir que quan les coses et passen potser no entens perquè et passen, però que amb la perspectiva del temps prenen sentit. Cal veure el discurs de l’Steve Jobs (el creador del Mac).

- Dels 0 als 3 anys és quan ens formem emocionalment, per tant, pels que teniu fills d’aquesta edat o en penseu tenir, cal donar als nens molt amor (que ja se suposa), tocar-los molt, i fer-los perdre les pors. Les paraules, les actituds, s’imprimeixen al nostre cervell límbic (o emocional) i el moldegen. Per això cal evitar els NO!, la mala llet,... Es veu que hi ha un japonès que es diu Masaru Emoto que ha demostrat que les molècules (?) d’aigua canvien en funció de si reben bon o mal rotllo.

- Dels 6 als 12 és quan prenem els valors que regiran les nostres vides.

- Dels 3 als 6, no sé què passa.

- Hem de parar i pensar on volem estar d’aquí a uns anys, amb qui, i fent què. Si ho podem visualitzar, ho podrem aconseguir. Hem d’escoltar-nos més i fer cas del nostre cos.

- Mal asunto si et va bé fent alguna cosa que no t’agrada.

- La felicitat no és aconseguir les coses, sinó lluitar per aconseguir-les, la il·lusió.

Ja sé que darrera d’aquest discurs, que a més d’un de nosaltres ens va fer pensar en dimitir, en realitat hi ha una estratègia per fer-nos produir més (i a sobre estar més contents de fer guanyar diners al Sr. B.), però a mi em va picar la curiositat.

http://www.oshogulaab.com/NUEVAFISICA/Mensajes_del_Agua.htm

http://www.applesfera.com/2007/03/24-video-discurso-de-steve-jobs-en-stanford-subtitulado

Indigestió

Es veu que això de tornar a la feina no m'acaba de sentar gaire bé. O potser és que marranejo massa amb el menjar últimament? La qüestió és que he passat un parell de dies "veient la padrina", que diem a Lleida, amb una indigestió de les que fan època.

La salvació, com sempre, ha vingut després d'un arrosset bullit que m'ha preparat la meva Picho amb total amorositat.

Patates braves, prepareu-vos: HE VUELTO!!!

La secta

Tímidament he tret el nas, tot just una miqueta per llegir l'adreça del seu lloc web. Crec que no m'han vist, els de "la secta", però no en puc estar segura del tot. Si m'haguessin vist potser ara mateix no estaria escrivint aquestes línies. M'haurien abduït, rentat el cervell i retornat a la societat amb cara d'il·luminada, espardenyes de pagès, un trabuc, barretina i la senyera. Visca Catalunya i els Països Catalans (ai, que potser sí que em van veure!!)!!


http://www.rocaguinarda.org/

Jo, hortelana!

Tallacebes: (dialectal lleidatà) Bitxo que viu en horts de cebes.

Avui al despatx, en un d’aquells momentets de relax que es tenen entre trucada i trucada, ens hem posat a comptar quanta gent havia passat per l’agència en tots aquests anys. Hem comptat els antics companys, els becaris, els substituts de baixes maternals,…i finalment n’han sortit 40!!!

Escassament 3 hores abans jo mateixa li acabava de dir a l’Alícia, la nova dissenyadora, que la nostra agència, al contrari de les altres del sector, té molt poca rotació de personal. Quin pa a l’ull!! Ja ho veieu. Et mengen el coco!

Tot plegat, un nou senyal que he de canviar de feina, tot i que fa pal pensar que tot just l’any que ve, que faig 10 anys d’antiguitat, em toca regal a la festa de Nadal i, sobretot, una setmana més de vacances. Què cabrons! No, no, no! No m’he de deixar seduir per un rellotge car i 7 dietes de descans, a canvi de fer encara més ric al L.B. a costa del meu temps i esforç. Canvi-de-vida-ja! Jo de gran vull ser “hortelana”!!

Llarga vida a l'humor negre!!

Sopera: (dialectal lleidatà) Cotxe que portava antigament els morts que no es podien pagar l'enterro.

He constatat que ja som uns quants els qui sobrevivim als disgustos a base d'humor negre. Fins ara em pensava que era cosa només dels lleidatans (només cal veure què entenen per “sopera”) i més concretament dels Espinet.

El nostre humor negre va arribar al màxim esplendor amb la mort de l'àvia Maria, amb comentaris tan bèsties com: "ja que de moment no podem enterrar-la, algú coneix cap taxidermista?".

Poques vegades recordo haver rigut tant! També vam plorar -i és que una cosa no treu l’altra-, però trobo d'una salut mental excel·lent poder descarregar la tensió amb un humor negre fi i intel·ligent. Diuen que qui canta, els mals espanta, però qui riu, encara més!

Sense caletre

Caletre: (dialectal lleidatà) Esme, coneixement. Normalment s'usa en cas de falta: no tenir caletre, ex: "Aquell bicicliste no té caletre, baixe pel carrer Cavallés sense frenos!".

Queda inaugurat oficialment aquest bloc que, com indica el seu títol, no pretén pontificar, ni donar lliçonetes (que diria ma mare), sinó que neix humilment per emetre opinions gens fonamentades, irreflexives a vegades i en general per demostrar que sense caletre també es pot anar pel món.

Ja que no es pot canviar de vida (de moment), almenys obrir un bloc nou, no?