Feliç 2009

US DESITJO UN FELIÇ ANY 2009!!!!!
MOLTS PETONETS!!

Febrada

Ara que arriba cap d'Any. Què oportuna!

La tieta

Uns posts enrere us parlava de la meva amiga Mercè. La nit del 25 al 26 va néixer el seu segon nen, l'Eloi, el xavalet que podeu veure a la foto. Només vaig estar-me una mitja horeta a la clínica (que tampoc és qüestió d'atabalar) però ja vaig poder intuir que l'Eloi donarà guerra. Es veuque en tot el dia no va voler separa-se del pit matern. Serà que té gana o que troba a faltar l'escalforeta? Aquests sí que s'ho munten bé: sense estrès laboral, tot el dia clapant i menjant i a sobre ens tenen a tots rendits al seus peus. Un xollàs ser bebé!!!

BON NADAL i BON ANY!!!!

Després d'un any inqualificable ("raro" és l'únic adjectiu que el podria qualificar mínimament), faig balanç. Estic segura que les coses negatives que ha tingut aquest any han de servir per tenir un efecte rebot brutal i estic convençuda que el 2009 (malgrat que tothom se'l miri amb por) serà un any fantàstic!

M'agraden els anys imparells. Recordo amb un gran carinyo el 1993 (l'any de Londres), el 1995 (l'any que ens van caure el 5 quilets de la grossa de Nadal), el 2003 (l'any que vaig adoptar el Nano de la gossera) o el 2005 (l'any que ens vam conèixer amb la Berta),...

Bon Nadal a tothom i molt bon any 2009!!!!!!

Rentadores

Ho reconec. No sé posar rentadores. És a dir: sé com funcionen, els programes, on es posa el sabó i on va el suavitzant, però no acabo de saber quina roba es pot posar amb quina. De tant en tant, se'm cola un foulard vermell i, ale, totes les calces de color rosa!

Maldita sea!

Fa 10 anys

Fa un moment parlava amb una companya de feina que també porta 10 anys a l'empresa i reflexionàvem sobre com ha canviat tot en aquest temps.

Fa 10 anys, les notes de premsa les redactàvem en wordperfect, les imprimíem i les enviàvem als periodistes un per un, a mà, per fax. Cada enviament suposava un dia sencer de feina. Ara, amb 1 hora està enviada per email a tots i ja els hem trucat i tot.

Fa 10 anys només hi havia un mòbil a l'empresa, per casos excepcionals, i la bateria, externa, només durava 30 minuts i pesava el doble que el mòbil (que ja pesava el triple del que pesen ara).

Fa 10 anys, una becària novata com jo parlava amb els clients des del primer dia, anava a les reunions, feia plans de comunicació, pressupostos, etc...Ara no saben fer la O amb un canut i els tenim fent bases de dades els 6 mesos de contracte que tenen.

En el terreny personal, en el meu cas, fa 10 anys compartia pis amb 2 amigues i passàvem fred perquè no teníem diners ni per pagar la calefacció. Deu anys més tard, m'he fet bollo, m'he ajuntat i separat, tinc un gos, m'he comprat un pis, m'he tret el carnet i m'he comprat un súper-cotxe, he viatjat per mig món, escric un bloc a Internet....

Què m'espera per d'aquí a 10 anys més!!!??

L'autoregal d'empresa (Actualització)

Finalment, no me'l puc comprar jo. Se n'encarrega algú altre. Snif.

L'autoregal d'empresa

Avui he constatat que el passotisme de la gent de la meva empresa és més gran del què em pensava. Resulta que aquest any he fet 10 anys d'antiguitat a l'empresa (com ja sabeu). A més de tenir una setmana més de vacances, per Nadal toca un regal especial que es lliura la nit de la festa d'empresa. El tema és que avui (la festa és demà a la nit) m'han dit que si vull regal, que me'n vagi jo mateixa a comprar-me'l, me l'emboliqui i li doni al meu cap per tal que demà me'l pugui donar davant de la resta de companys. Hauré de fer cara de sorpresa?

De fet, m'ho estimo més així. L'alternativa és que la mega-pija de la consellera delegada vagi a comprar-me una agulla de pit d'or en forma de creu o alguna cosa pitjor...
.

Teacher, vull fer pipi!

Pel què sembla, no he heretat les aptituds musicals de la meva mare per tocar el piano però la vocació docent sí. Fa mil anys, mentre encara estudiava la carrera, ja em guanyava les garrofes per pipes, cine, festa i interrail, fent classes particulars d'anglès, català i "lo que me echaran" als fills d'amigues de ma mare i els seus veïns.

Vist que fer classes particulars se'm donava bé, vaig optar, un cop acabada la carrera, i per aprofitar aquells dos anys de limbo a l'atur de mitjana que teníem els 700 periodistes del baby-boom acabats de llicenciar, per fer-me professora professional. Vaig contactar amb una empresa que proporcionava professors d'anglès a escoles per les classes extraescolars de repàs o d'anglès avançat. M'ho vaig passar pipa amb els petitons de 4 i 5 anyets, que em deien "teacher" i que aprenien anglès quan encara no sabien ni escriure. Amb els adolescents d'ESO també m'hi vaig veure les cares i no em va anar malament instaurar el vell sistema de punts positius-negatius de la mami.

Avui m'he encarregat de fer una classe de dues hores sobre auditories de comunicació dins del programa de Comunicació Estratègica que el meu jefe dóna a un màster d'aquests que a Bologna agraden tant. M'ho he passat molt bé! Em pensava que no tindria palique per parlar tanta estona i que les dues hores serien més llargues que un dia sense pa, però se m'han passat volant. I a sobre em paguen!

Calla, que encara em podria treure un sobresou amb bolos d'aquests...!

Dilema futboler

Aquest migdia el Reial Madrid ha anunciat l'acomiadament de Bern Schuster com a entrenador i el fitxatge de Juande (de què?) Ramos com a nou míster. La meva primera reacció ha estat d'alegria, perquè el tal Schuster, a banda d'haver estar un gran traïdor al Barça (precursor del Figo) per haver marxat a jugar al Madrid en la seva època, ha resultat ser un tipus groller i insultant tan contra els seguidors del Barça com de la resta de catalans (com si ell, que és alemany, tingués cap dret a opinar sobre els catalans! Vamos!). Després m'ha sortit la vena pràctica i racional i m'ha fet pensar que de cara al partit de dissabte vinent ens hauria anat millor que en Schuster continués, no fos cas que als jugadors se'ls hagi renovar la il·lusió ara amb el nou jefe.

En qualsevol cas, el partit serà d'infart!!!

PS. Torno a ser súper-futbolera ara que tornem a tenir dream-team.

.

Invisibilitat amistosa

Cada any, per aquestes dates, se sent aquella frase terrorífica que tan detesto: "quin dia fem l'amic invisible?". Perquè diantres li he de fer un regal a algú de la feina que ni em va ni em ve? Però, escolta, hi tenen una afició a les empreses...per fomentar el companyerisme, fer "team building", que es diu ara. Però la qüestió és que m'he de gastar 10 euros en fer un regal que no tinc cap ganes de fer. Se suposa que fer un regal és un acte d'amor, és una cosa que fa il·lusió, però quan es converteix en una obligació, pot ser odiosa.

Ja fa 10 anys que treballo a la mateixa feina i crec que he estat la que més mala sort he tingut (o això, o la secretària que fa el sorteig, l'amanya cada any per fotre'm concretament a mi). O em toca un dels "jefes" o em toca un becari d'un altre equip que no conec de res i de qui gairebé no em sé el nom. I de tots els regals que he rebut, només un d'ells m'ha agradat realment: una cistelleta de bàsquet de sobretaula per fer uns tirs lliures entre trucada i trucada i que conservo sobre la meva taula.

Aquest any, però, la meva companya L. (líder d'aquesta mena d'accions d' in-comunicació interna) ha tingut una idea brillant. Ho reconec. Amb la crisi econòmica ningú no vol/pot apoquinar els 10€, per tant, els regals d'aquest any els portarem de casa. Aquell gerro que no ens ha agradat mai i que no el llencem no sabem per què, aquella lampareta d'ikea que no vam arribar ni a desempaquetar, aquella escultureta que ens van portar de Gàmbia i que no pega ni amb cola amb la resta de la decoració,...en el meu cas, he decidit donar encara una altra volta de "tuerca" i regalar un amic que em va fer un altre amic invisible (no de la feina): un doble CD dels grans èxits de Tom Jones. Perfecte!

.

Dido mola

La vaig descobrir ja fa anys amb aquells dos singles brutals del seu disc "No Angel": "Hunter" i "Thank you". A partir d'aquí vaig sentir la resta de cançons de l'àlbum i em vaig enamorar de "Here with me" o de "All you want".

Més tard va venir el "Life for rent", encara més increïble. Entre les meves preferides hi ha: "White flag", la pròpia "Life for rent", "Don't leave home", "Sand in my shoes", però sobretot "Do you have a little time" i la súpersensual "Who makes you feel".

Vaig liar a la meva amiga Mercè pel concert de Barcelona al Poble Espanyol (on també hi eren l'Anna i l'Imma, però no ens coneixíem llavors) al juliol de 2004, però em vaig perdre el del passat setembre (perquè????).

I ara escolto sense parar dues de les cançons del seu nou disc "I don't believe in love" i "It comes and it goes".

Potser la trobeu fava, potser la trobeu pastelosa, però a mi m'encanta!

.

La queli

La universitat de Tokio i Toyota han desenvolupat un robot, el Home Assistant Robot, que amb les seves 5 càmeres i sis làsers, construeix un mapa de casa per fer les feines domèstiques. Es veu que el trasto pot obrir i tancar portes, endreçar una habitació, escombrar, rentar roba, recollir els plats,...Pren fotos de la casa quan està endreçada i quan ha de recollir es basa en les fotos per tornar a posar cada cosa al seu lloc.

Brutal!

Llàstima que encara falta polir-li alguns detalls i que quan surti a la venda costarà 8.000 euros, si no la Yamile tindria els dies comptats!

Lo estamos dando, lo estamos regalando!

"Noviembre, el segundo peor mes en venta de coches de la historia. Las matriculaciones de turismos y todoterrenos se redujeron casi un 50 por ciento en España"

Y yo con el mío (perdón, el nuestro) en venta!

La gafe

Primer provoca la frase de Mariano Rajoy "Osssssssstias, Espe, que nos la pegamos!", a bord d'un helicòpter. Ara l'ha pillat pel mig una cadena d'atemptats a Bombay. Qualsevol se'n va de viatge amb ella!!!

Analysing.....

Fa uns dies vaig descobrir una nova joguina: el google analytics, una eina que serveix per mesurar el tràfic de la teva pròpia pàgina web, o bloc, i que ofereix estadístiques i dades divertides. He pogut saber que el meu bloc ha tingut 144 visites en un mes, que la pàgina més vista és la del post sobre Frikades (com es nota el youtube!), que només un 40% dels visitants fan servir l'Internet Explorer, o que la majoria dels usuaris han visitat el bloc de 9 a 14 vegades.

Però la dada que més m'ha sobtat és saber que se m'ha llegit des de lloc insospitats com: Alcobendas (14 vegades! Holaaaaaaaaa, qui siguis!), Sevilla (10 visites), València (Lanita!!!), Madrid (8 visites), però també Geraardsbergen a Bèlgica, Kingsville a Texas o Cork a Irlanda. Un bloc amb projecció internacional! I això que el tinc tan amagat com puc!!

Frikades vàries

Últimament no paro de rebre emails amb links a un parell de vídeos. Són tot frikades!

Us els deixo a continuació, que sempre està bé riure una mica.




M'ha impactat especialment aquest segon vídeo, "Amor ATSOLUTO", interpretat per un paio que va guanyar el concurs de Míster Xile (incomprensiblement). Atenció sobretot al matalàs sense funda, a la seva destresa amb el piano, a la ronya entre les rajoles de la dutxa i a l'increïble sex-appeal que té el tal Luis.


Per a més informació:
http://www.facebook.com/people/Luis-Pinto/726030339
http://www.youtube.com/watch?v=jcRHpyPqbM0

"Tenim que" parlar millor català!

Aquest matí, veient en Cuní, m'he inspirat per fer un post sobre la llengua catalana. Discutien a la tertúlia si els periodistes de televisió i ràdio haurien de tenir un mínim nivell de català o no per fer la feina. I quins són aquests mínims? Segons un dels tertulians, saber fer oracions de relatiu. Què menys! Aquest mateix tertulià estava encara estupefacte per la tria de l'actor que interpretava en Serrallonga, amb un català xava impropi de l'època. Però un altre dels tertulians, d'aquells que diu "tenir que" o "lo millor" o coses pitjors, amb un accent català de pena, opinava que amb saber-ne del tema ja n'hi ha prou.

Poc a poc, ha anat passant el dia, el qual (toma oració de relatiu!) ha estat esgotador, per cert, i la idea del post ha anat canviant. Després d'assistir a una reunió amb un client meu (una institució pública que depèn del ministeri de Foment. Say no more!), i que es decidís, en contra del meu consell, que un vídeo que hem de fer per un macroevent a Barcelona ha d'anar en castellà amb subtítols en català -no sigui cas que algú d'aquí no entengui el castellà i de retruc quedar bé (?????) amb la ciutadania catalana- he decidit tallar-me les venes i posar una espelmeta a Santa Rita, patrona dels impossibles, en favor del català. Pobret!

Zorra!

Aquest matí m'he aixecat amb el peu esquerre (de fet, ahir ja me'n vaig anar a dormir amb el peu esquerre) i, com era d'esperar, el meu dia no ha estat un dia rodó. M'he resistit a actualitzar el bloc fins ara perquè no volia caure en la temptació de fer un post "quejica", però, què collons, hoy no tengo er xoxo pa farolillos, i què?

En primer lloc gairebé m'oblido que tenia cita amb la ginecòloga. M'havia de fer la revisió anual. Vaig triar aquesta ginecòloga perquè era una dona i perquè a la seva consulta em revisaven tota i a més em podien fer tota mena de proves en un mateix matí, sense moure'm d'allà. Comoditat màxima. Ara resulta que amb la crisi, la meva mútua ha decidit que amb un parell de llocs a Barcelona per fer-se les mamografies ja n'hi ha prou i el centre on vaig no és un d'ells. Demà, altra vegada a perdre mig matí per fer-me la ditxosa prova.

A la feina, dia anodí. Mil reunions i totes igual d'improductives.

I a sobre, tot just arribar a casa, se'm creua un home, xoca lleugerament contra mi i em diu "Zorra". Què se n'han fet dels piropos de tota la vida!???

Ai Nano, que t'ha sortit competència!

Ahir una companya de feina va portar al despatx un producte que portava quan treballava en una agència anterior: un dinosaure robot que interactua amb els humans gràcies a uns sensors de moviment, veu i una càmera. El bitxo en qüestió em va robar el cor! Si el crides, et mira; si el toques, fa com que li encanta i s'arronsa; si l'acaricies al coll, canta; si li toques la cua, no li agrada i remuga; dóna la pota, fa com que seu,...en fi, una monada! Perquè el Nano és insubstituïble i el dino val 300 euros, que si no...!

Adjunto un enllaç on podeu veure'l in action. Cliqueu aquí.

I tu quin peu fas? Jo "pata negra"!

Fa uns dies vam rebre tots un misteriós email de la secretària del nostre president demanant-nos el número de peu. Submisos com som, tots vam respondre l'email amb el numeret de marres sense ni tan sols preguntar per què era. Uns dies més tard, se'ns va comunicar el demanaven perquè el nostre client Converse ens regalarà a tots unes bambes vermelles (ben corporatives). Què guai, vam pensar!

El problema l'hem tingut ara, quan hem sabut que aquestes bambes substitueixen el pernil com a regal de Nadal de l'empresa. Quin timo! Jo vull el pernil!!!!! Que el Nadal no és Nadal sense el pernil que ja fa 8 anys que tinc. Que encara que sigui una paletilleta, venia molt de gust. Que fins i tot el Nano l'agraeix (sobretot els dos anys que va tenir accés directe i full time al pernil per obra i gràcia de la porta de la cuina mal tancada)!!!

Per cert, per no anar contra-corrent: què bé que ha guanyat Obama!
;-)

La gran esperança negra

Aquesta pròxima matinada els americans decidiran qui governarà el món com a mínim en els propers 4 anys. Serà una nit electoral emocionantíssima, que riu-te'n tu de les generals de fa uns anys amb l'atemptat d'Atocha marcant l'agenda. El Josep Cuní (adorat), qui ja havia dedicat les seves vacances a assistir a la convenció demòcrata de Denver, ja s'ha teletransportat a Washington per aprofitar la ben entesa per fotre's un viatge impressionant i a partir de les 06:00 farà un especial "Els matins" sobre les eleccions des d'allà. Estic per dir que m'he posat malalta i dedicar la matinada a viure en directe l'escrutini!

Pel què sembla, la campanya d'Obama ha estat modèlica, amb un ús dels nous canals d'informació i comunicació (facebook, youtube, myspace, flikr, twitter,......) diferent i exemplar, amb un nou sistema de recaptació de fons per finançar-la que li ha permès pagar-se tres anuncis de mitja hora en prime time a quatre dies de les eleccions, i demostrant un tarannà (quina paraula tan bonica i tan catalana) que no es veia des de Kennedy (diuen).

Estic tan farta del Bush que qualsevol canvi ja m'estaria bé, però espero que guanyi Obama i també espero que no ens decebi.

Better days ahead!

La felicitat feta manta

Amb l'arribada dels primers freds (a sobre acompanyats d'un temps infernal a la ciutat de Barcelona) es crea en el meu cos la necessitat de trobar el llit calent en el moment de piltrar. Fa un temps vam tenir la feliç idea d'invertir una relativa quantitat de diners en una manta elèctrica i ahir va arribar el dia, en aquesta nova temporada pre-hivernal, de posar-la al llit. Ai, quin plaer en el moment d'anar-me'n al llit anit!

N'hi ha d'individuals i de matrimoni, i fins i tot, per uns 140€ podeu trobar la crème de la crème: manta elèctrica de matrimoni però amb les dues zones regulades independentment (per aquelles parelles que combinen peus-freds+cos-estufeta).

Famoseo

El Nano i jo tornem a ser al "ojo del huracán" mediàtic! Sí, després de les dues aparicions estelars del Nano a la portada del dominical de La Vanguardia (reportatge sobre l'adopció de gossos) i a El Periódico rere les reixes d'una gàbia, i de la nostra foto al costat d'un dels generadors que teníem al carrer amb motiu de l'apagada de Barcelona fa un parell d'estius, ara tornem a figurar com a binomi a l'Street View de Google, concretament a la imatge que il·lustra el carrer Villar gairebé a la cantonada amb Xiprer.

Aquest gos meu, es farà famós! Només li falta guanyar la primitiva, com el Pancho.

Trichet, mon amour

D'entre tot el caos de notícies sobre injeccions de milions d'euros al banc no-sé-què, pèrdues a les borses que les fan baixar dels 8.000 punts, la forta tendència a la baixa del preu del cru que influeix directament en el dèficit interannual i correlatiu estructural de l'ornitorinc i de passada en l'IPC (que probablement quedarà per sota del 3%, tot i que el meu sou no ho notarà), ahir salta el meu banquer més odiat, Jean-Claude Trichet, i em dóna una alegria que sí que puc entendre: em baixarà els tipus d'interès i de rebot, si les coses segueixen així al mes d'abril, em baixarà la hipoteca (que al cap i a la fi, en aquests moments, és la meva preocupació número 1, ni terrorisme, ni seguretat ciutadana, ni l'atur, ni si el TRAM passarà per la Diagonal o no).

Això meu amb el Trichet sí que és AMOR-ODI!

Més fantasmes del passat

Fa uns dies que he tingut notícies d'una antiga amiga de l'institut. Era una noia molt friki en aquella època i suposo que per això em va caure bé. Ens vam acabar de descobrir durant el viatge de final de curs de COU a Praga, i l'any següent, ja a la Universitat, ens va sorprendre a la Mercè i a mi apuntant-se a venir per setmana santa a París en plan tiradillo a escasses 10 hores de marxar.

Per culpa d'ella m'agrada Miguel Bosé. Say no more!

Feia ben bé 10 anys que no en sabia res. Després d'acabar la carrera, va emigrar a Londres, primer, i a París, després. I aquí li vaig perdre la pista. Ara, gràcies al Facebook, m'he retrobat amb una amiga comuna que m'hi ha posat en contacte i n'he pogut tenir notícies: viu a Mèxic, està "casada" amb una altra noia que va conèixer per Internet, practica una art marcial raríssima (el Lima Lama) i ha publicat dos o tres llibre. Només li queda plantar un arbre i tenir un fill!

Fins al monyo!

Estic fins al monyo de la p.... crisi

Fins al monyo d'estar pendent del Trichet i les pujades dels tipus d'interès, quan no en tinc ni idea de macroeconomia.

Fins al monyo de la baixada de preus del sector immobiliari.

Fins al monyo de la caiguda en picat de les vendes de cotxes.

Fins al monyo de patir per veure com la borsa fa crack cada dia sense ni tan sols tenir ni una acció de res.

Fins al monyo de veure com les empreses s'aprofiten de la paraula "crisi" per acomiadar 500 persones de cop i sense miraments.

Fins al monyo de la pregunta del dia del Josep Cuní sobre la p..... crisi.

Fins al monyo del clients morosos.

Fins al monyo de ser morosos dels nostres proveïdors i de ser jo qui aguanti la pressió en comptes del departament financer que ni es posa al telèfon.

Fins al monyo..............................

Un chef fríe un muslo de su amante en aceite de oliva

Londres. (EFE).- Un chef británico ha comparecido ante un tribunal de la ciudad inglesa de Leeds, acusado de asesinar a su amante, trocear uno de sus muslos, sazonarlo y freírlo en aceite de oliva.

Mare meva, trobo que últimament s'està exagerant molt amb això de la cuina creativa i experimental!

El millor són alguns dels comentaris que he llegit a la notícia:

- De que marca era el aceite de oliva???? Era de botella de litro o de medio litro?? No se puede dar una noticia así, y olvidarse los datos más importantes....

- La noticia es que el inglés usó aceite de oliva

Apleguet de Tardor

Ahir vaig tenir l'honor de participar en l'aplec del cargol de tardor, convidada per la colla "Los Recaragolats". A través del Facebook vaig poder contactar amb una antiga amiga, la Cristina, una lleidatana de pro, qui m'ha contagiat el seu amor per les festes populars.

Vaig arribar just a temps pel vermutillo (moment que podeu veure plasmat en la fotografia -a veure si m'hi trobeu?-) i per acabar de veure la preparació d'uns fabulosos "caragols a la gormanta" que van fer furor.

Vaig tornar a casa al vespre amb una pudor de llenya que tirava enrere i una bona plata de cargols que m'han vingut la mar de bé aquest migdia per dinar.

Ens veiem al maig al súperaplec!!

PS. Per si voleu llegir la notícia sencera al Segre! Ara que ja hi he sortit, ja puc dir que sóc una lleidatana al 100%!

L'invent del segle

Diumenge passat vaig llegir als Clasificados de La Vanguardia que a l'hospital de Sant Pau busquen persones amb fòbia a les injeccions o a la sang per un estudi clínic i que la recompensa és teràpia psicològica per a superar-la.

Ara que m'he fet gran (?) puc afirmar que la fòbia la tinc sota control. No em poso una injecció ni morta i així ja no tinc fòbia. Però de petita, la cosa tenia unes dimensions faraòniques.

Tot va començar amb les vacunes, és clar, i les injeccions de no-sé-què per fer-me baixar les febrades. La meva àvia va reforçar la fòbia considerablement ja que, quan es quedava de cangur, m'amenaçava amb què venia el Sr. Miquel, el practicant de la farmàcia de davant, a posar-me una injecció si no me n'anava a dormir. Durant molts anys vaig tenir malsons amb el Sr. Miquel, que era una bellíssima persona però a qui recordo amb una ansietat brutal, i amb el Dràcula, que era com una xeringa inversa igualment terrorífica.

Una altra anècdota infantil que exemplifica el meu pànic la recordarà perfectament l'Assumpta, una molt amiga de la meva mare metgessa, que va veure i patir com una agulla que va intentar clavar-me al cul rebotava a causa de la tensió provocada pel meu estat de nervis i se li clavava al front.

Però justament, un inventor japonès, Yoshoi Oyama, ha creat el "Petó de la mare", un dispositiu que en teoria elimina la necessitat d'agulles i fins i tot dels substituts actuals a base de gas o aire a pressió. L'invent en qüestió utilitza unes petites ampolles de plàstic. No en tinc ni idea de com funciona, però m'ha semblat el millor invent del s.XXI, de moment!

D.O. Penedès

Aquest cap de setmana l'he passat a casa la Violeta. Ha estat una barreja de relax i cansament (però del bo). També ha estat un cap de setmana de descobriments o re-descobriments culinaris i veterinaris:

1. El Nano, quan vol, no només és sociable amb altres gosunos, sinó que s'ha portat com un autèntic cavaller amb la Leia, la gosseta de la Violeta.
2. La Leia és una delícia de gossa, carinyosíssima i mooooolt xuxi.
3. És un plaer passejar entre vinyes amb els gossos corrent al seu aire.
4. Sóc capaç de fer un rissotto de bolets boníssim (gràcies a la mestra Berta).
5. Encara me'n recordo de com es fa una truita de carxofes (no s'admeten bromes).
6. Les piles de les càmeres de fer fotos es gasten sempre que no s'ha comprovat abans i t'obliguen a carregar la càmera amunt i avall sense poder fer ni una foto.

En fi, que m'ha vingut molt bé la desconnexió i el canvi d'aires.

Gràcies, Vio!!

En Pullman

Ahir va morir en Paul Newman, quin greu que em sap!! És d'aquells mega-actors de sempre, mític, i a sobre el més guapo de tots. Només el Marlon Brando i el James Dean, al meu parer, se li apropaven en guapura, però com ell, cap! Vale que els seus ullassos blaus ja eren un gran què, però el mentó i sobretot el coll (és que sóc una mica fetitxista de les línies que es marquen al coll),...uffff!





Personalment em quedo amb "Dos hombres y un destino", "Cortina rasgada", "El buscavidas", "La gata sobre el tejado de zinc", "El zurdo" o "El premio". I com a director, "Rachel, Rachel" i "El efecto de los rayos gamma sobre las margaritas".

La meva àvia l'anomenava "el Pullman", carinyosament! Jo el trobaré molt a faltar.

La Merche

Abans de res, perdó per l'absència prolongada. He estat entre liadilla i en baixa forma amb la reentré...

Tal setmana com aquesta fa exactament 22 anys anava jo pel carrer a Barcelona perduda buscant el meu institut a la Riera de Sant Miquel, on havia de començar primer de BUP. Vaig veure una noia menudeta, amb carona de tímida, i portant llibres i una carpeta i vaig pensar que potser també aniria al mateix institut i li vaig demanar ajuda. Es deia Mercè.

Els quatre anys d'institut (sobretot el COU) i els cinc de carrera, vam anar conformant una penya d'amics (amb els famosos concerts d'Ubi Sunt com a elements aglutinadors) i, tot i que la Mercè era com la "pijeta" del grup, vam anar descobrint tot el que tenim en comú.

Dotze anys més tard d'aquell primer encontre a la Riera de Sant Miquel, la Mercè i jo (i una tercera amiga) vam decidir compartir pis de solteres al carrer Nàpols. Van ser uns anys molt divertits, que vam saber aprofitar per fer-nos encara molt més amigues. Vam beure molts xupitos, vam riure molt, ens vam enfadar més aviat poc, ens vam explicar les mútues penes, ens vam aconsellar sobre alguns dels fets més importants de les nostres vides, i finalment ens vam dir adéu com a companyes de pis per fer cadascuna la seva vida autònoma.

Aquesta setmana ens hem tornat a veure. Ara ja no quedem tan sovint com voldríem. Ja se sap: la feina, el nen, el gos, aquest cap de setmana que pugem a ..., aquest estiu que baixem a......Però cada cop que ens veiem, és com si encara seguíssim compartint pis, amb la mateixa confiança. Ara la Mercè està esperant el seu segon xurumbel, l'Eloi. Tornaré a ser tieta!

Gràcies, Merche, t'estimo molt!

Que me den morcillas!!!

Durant el nostre periple vacacional pel Cabo de Gata, vam anar dues vegades a Almeria capital a menjar unes tapetes. Cap de les dues vegades vam poder entrar a Casa Puga, el bareto de tapeo amb més solera de la ciutat, però vam poder gaudir igualement de les millors especialitats almerienses en alguns altres locals. La millor tapa, sens dubte, un minientrepà de morcilla de ceba espectacular! A banda d'això, altres tapes recomanades són las puntillitas rebozadas o las tortillitas de camarones. I vam tastar un tocinito de cielo!!!!

Ai, quines ganes de tornar-hi!!!!!!

El imperio contraataca (o el regreso de la Jedi almeriense)

Aix, ja s'han acabat les vacances! Aquest any, se m'han fet més curtes que mai. Potser és perquè les necessitava més que mai o perquè no han estat un parell de dies menys que els anys anteriors, la qüestió és que han estat vistes i no vistes.

Balanç sobre 10? Un 9. Molt bon rotllo, molt descans, molt gos triscant, molta piscina, bon menjar, gent encantadora (Manolo, un beso desde Barcelona -aunque no me leas-). M'ha sobrat el vent de llevant que no m'ha deixat bussejar gaire i una petita topadeta de res amb un cotxe a València i haver de fer parte perquè un imbècil (amb una torpeda per dona i una altra per sogra) volia mantenir immaculat el seu cotxe!

Per la resta, he desconnectat tant, que la síndrome postvacacional no m'ha durat gens. Em sento plena d'energia!!

3, 2, 1.....Vacances!

Només em queden 3 dies per les vacances! Encara 3 dies! Se m'estan fent eterns!!! Aquest estiu, tan raro, fem les nostres vacances de sempre: uns quants dies de relax absolut a Còrdova, a casa del nostre amic Manolo que tan bé que ens sap cuidar (no és gratis, no us penseu), amb la nostra piscineta privada, el nostre jardí florit, el nostre camp d'oliveres, el Nano campant i triscant al seu aire...i després uns quants dies més al nostre paradís particular, al Cabo de Gata, amb les platgetes verges, el sol, els sopars a la fresca, els mojitos i copes de vi amb música de jazz de fons, i amb el Nano arrebossat de sorra i cremat pel sol.

En total, del 15 al 31, com les vacances que es feien abans, caravana i manta!

Surrealisme!

Estan com una xota i la veritat és que els veig menys del que m'agradaria, però de tant en tant em passen algun link del youtube o de la seva web i em faig un tip de riure. Segur que ja els coneixeu, però quedi aquí la meva admiració i us deixo un link a la seva imitació d'Alaska (gentilesa de la Berta).

http://www.youtube.com/watch?v=psnrwZR0NrI&feature=related
http://muchachadanui.rtve.es/

Guarda tus palabras porque mientes!

Avui he estat llegint una entrevista (quina poca feina) a la formació musical (si és que se'n pot dir així) Camela. El titular de l'entrevista ja és demolidor: "Hay medios que no nos quieren por lolailos".

Els que em coneixeu bé ja sabeu que els meus gustos musicals, eclèctics per altra banda, tenen un mínim nivell de qualitat...però he de confessar que als Camela els he tingut carinyo des del primer cop que els vaig sentir, al bar California, del barri Gòtic, ara deu fer més de 10 anys. Un dia d'aquest us parlo del bar California (bé mereix un post sencer)...

El Sergi, un amic, me'ls va fer descobrir i van ser la banda sonora de gairebé totes les borratxeres que vaig agafar amb aquesta colla durant aquells temps:

Me pongo yo a pensar y le doy vueltas
¿Que si para ti no existo
o me empiezas a olvidar?
Te encuentro muy callada y pensativa,
dime si te he hecho algún daño
y lo puedo remediar.

Quiero tener
un poco más de libertad,
para seguir
viviendo mi vida y disfrutar
y quiero también
estar junto a ti, mi amor.

Guarda tus palabras porque mientes
yo sé que ya no me quieres
y que me vas a dejar
por otro amor que tú más quieres
que de nuevo engañarás. (bis)

Son palabras que sueltas al aire
no las dices con cariño
pero sí con falsedad.
Sigues muy distante y precavida
no quieres salir conmigo,
no te vayan a observar.

No sé por qué
me dices que yo no quiero estar
sintiendo tu piel,
si es lo que quiero en realidad
y deseo también
besarte en los labios, mi amor.

Guarda tus palabras porque mientes
yo sé que ya no me quieres
y que me vas a dejar
por otro amor que tú más quieres
que de nuevo engañarás. (bis)

Brutal!!!!


http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20080718/53502573430.html

Atenció a la nova Teletienda!

"Una mezcla entre el programa sobre sexualidad que hacía Lorena Berdún, Bricomanía y los espacios promocionales"

Avui he llegit aquesta frase a El Mundo. La notícia explica que ha nascut un nou espai, rotllo Teletienda, però de catxibatxes varis, anomenat "Sex Shop Channel". La notícia destaca que el 60% de la clientela són dones i que el producte més venut són les boles xineses, però també parlen del clàssic vibrador de tota la vida, el massatjador exterior de clítoris, i fins i tot d'un vibrador amb tot tipus de sensacions tèrmiques. Pel què diuen, el target és la mestressa de casa, per això els anuncis apareixen en la franja matinal.

Què se n'ha fet dels anuncis del Pump'n'Seal??

Ara m'agrada aquesta cançó

Recta final

Encara falten tres setmanes (i quatre per fotre el camp). Se m'està fent més llarg que un dia sense pa...

He descobert la sopa d'ALL!

El cap de setmana passat, com ja us vaig explicar en el meu anterior post, vaig estar a Madrid per l'Orgull. El divendres vam anar a sopar a casa d'un amics. Havien muntat un sopar per a 12 persones a la seva terrasseta al centre de Madrid. Una delícia. L'Anna i jo vam ser les primeres d'arribar. Poca estona després va aparèixer l'AJO (de Maria José), una noia menuda, prima, amb els cabells molt negres i unes ulleres de iaia, recolzades sobre la punta del nas. Va seure en una de les tumbones de la terrassa, com feta pols. Algú li va oferir una cervesa però va dir que s'havia pres una pastilla i que no li convenia barrejar-la amb l'alcohol. Fumava (de tot) com un carreter i li pegava compulsivament a una ampolla d'aigua de Vichy que havia portat a la bossa. Cap a la meitat del sopar, va atrevir-se amb unes copetes de vi que li van sentar de meravella i l'AJO va entrar en el seu moment de gràcia. És una "micropoetisa" de renom i contractada per l'Esperanza Aguirre per alguns bolos de la comunitat.

Els seus micropoemes són un autèntic descobriment.

Yo sólo hablo de mi vida privada.
Esto supera la ficción, así que debe de ser la realidad.

En la actualidad
vendo agenda pequeña
para gente con pocos amigos.
Me estoy microforrando.
Siempre he sido una máquina
de hacer poco dinero.

Yo exagero mucho para disimularte,
pequeñez mía.

¿Y si corazón no fuera más
que el aumentativo
de la palabra coraza?

No me tires de la memoria
que yo vengo del punk
y la cresta la llevo
en la lengua.

Soy una mujer desnuda
con la maleta vacía
e ignoro, con la certeza de la intuición,
si fui hecha para llegar hasta hoy
o expresamente para olvidarlo.

Veo, veo.
Qué ves.
Mucho gusano y poca mariposa.
(También mucho miedo para tan poco peligro).

Te adoraré siempre
y me importas un pimiento.
Todavía no rima
pero rimará con el tiempo.


Mireu-vos els links i gaudiu!

Ajo, entrevista a El País
Ajo, entrevista a El Mundo
Ajo, colabora amb La Sexta
MySpace del seu espectacle

Arde Madrid!

Érem un fotimer de gent, sota un sol de justícia, però tots contents i de festa! La veritat és que això de les manifestacions de l'Orgullo no em va gaire, però l'ambientillo del de Madrid és impressionant. Imagineu-vos unes festes de Gràcia però a lo bèstia! Pel carrer, molt bon rotllo i veure tanta gent homosexual tan tranquil·la i normal pel carrer durant tots aquests dies ha provocat que veure una parella hetero se'm faci gairebé raro.

En fi, que ens ho hem passat mooooooolt bé.

Gràcies Anna, per treure'm de Barcelona uns dies i fer-m'ho passar tan bé!
Gracias Ana, por tu hospitalidad, tu know-how de lo mejor de Madrid (incluídas las cañas mejor tiradas del mundo) y por tener una piscina tan maravillosa!

Ves quina cosa!

A punt d'acabar de veure la primera temporada, ja puc dir que sóc una LostAddicta! No! No m'expliqueu res de com continua!! Aix, quin vici!

Endansa't!

Aquest matí de diumenge m'he llevat a les 07:45, més aviat que quan vaig a treballar. El motiu: una convocatòria per a fer de voluntària al Festival anual de l'escola de dansa Endansa't que dirigeix la Marta Comas (la dona del Pau).

Allà era jo, amb la resta de voluntaris, samarreta commemorativa i acreditació corresponent, posant les mitges a 34 nenes de 6 o 8 anyets. Quin tragín! No sabeu, a aquesta edat com en són de vergonyoses, que no hi havia manera que es volguessin treure les calces davant de les altres.

Al final, després de tot, he de reconèixer que m'ho he passat molt bé. Les petites, fent d'ous i d'ocellets, han estat les millors de totes. Quina disciplina! Quina coordinació!

I tu quina intel·ligència tens?

Your Dominant Intelligence is Linguistic Intelligence

You are excellent with words and language. You explain yourself well. An elegant speaker, you can converse well with anyone on the fly. You are also good at remembering information and convincing someone of your point of view. A master of creative phrasing and unique words, you enjoy expanding your vocabulary. You would make a fantastic poet, journalist, writer, teacher, lawyer, politician, or translator.

Sembla que me l'han encertat, no?

I vosaltres? Quina mena d'intel·ligència teniu?


http://www.blogthings.com/whatkindofintelligencedoyouhavequiz/

Ponting

Fins aquí. Ja s'ha acabat aquest pont de l'inici de l'estiu. Podem fer balanç i dir que l'hem gaudit força (tot i les absències): sol i platja, vermutillos, dinars en família, revetlles sense petards però amb coca, visites a vells amics, passejades amb el Nano, migdiada al sofà, terrasses a mitja tarda, paliques, records de passades nits de Sant Joan,...